No és poca cosa

Hi havia expectació, dissabte, al Palau de la Música per escoltar la nova creació del cantautor i compositor Rufus Wainwright (Rhinebeck, 1973), el Dream Requiem. Conegut, essencialment, per la seva faceta de cantautor pop, a Wainwright li agrada fer incursions en aquest univers que coneixem, i ens costa cada dia més de definir, com a música clàssica. A l’igual que Paul McCartney amb el seu Liverpool Oratorio o Elvis Costello amb el ballet Il sogno, Wainwright ha de comptar-se entre els artistes de la música contemporània popular que ha volgut dir la seva en aquesta cultura musical històrica i artística. A diferència de l’artifici, posem per cas, del Liverpool Oratorio on la mà del compositor i director Carl Davis (1936-2023) és més que evident, en el Dream Requiem, Wainwright se’ns mostra com és d’una manera molt honesta i sincera. Ras i curt: és el que és i sap el que sap. Amb un llenguatge on l’empremta del pop hi apareix, la seva construcció es belluga entre la verticalitat harmònica, l’ús de baix obstinats, solos instrumentals, moments de melodrama, l’estètica minimal, regustos melòdics que fan pensar en l’òpera francesa o al mateix Puccini, i una orquestació que deu més a les bandes sonores nord-americanes que a les especulacions orquestals que han marcat el rumb de la música occidental del segle XX i XXI, malgrat l’efecte sonor de l’ús de la vibració de diapasons sobre les caixes harmòniques als instruments de corda al final. Tot cercant, en tot moment, l’adelitament del públic, no és menys veritat que la fusió textual entre el poema Darkness de Lord Byron i el text del Rèquiem ens fa pensar en la fórmula ja adoptada per Britten al War Requiem amb la combinació de poemes de Wilfred Owen amb el text llatí de la missa de difunts.

Ara bé, malgrat la recerca d’elements que apel·len a la tradició clàssica, i sabem que a Wainwright li agrada citar noms com els de Verdi, Beethoven o Mahler, la sensació final que un s’emporta, és lluny de l’haver escoltat un Rèquiem. No és un Rèquiem? El cronista no és ningú per escriure el que li sembla que és, però si que té la sensació d’haver escoltat més una reflexió musical de gran format simfònico-coral sobre l’experiència sòcio-sanitària del COVID, materialitzada,això sí, en una obra musical on s’ha usat el text del Rèquiem. Això no està renyit en assolir una obra que va agradar d’allò més al públic i que va permetre gaudir de moments de plenitud del treball coral de l’Orfeó Català i del seu cor infantil o d’una Anna Prohaska en estat de gràcia. Correcta prestació de l’OBC amb un Ludovic Morlot que va saber quadrar la complexitat dels elements. Sii això hi sumem la presència del mateix Wainwright a l’escenari com a narrador, el resultat entra amb justícia als annals històrics de les grans nits al Palau. No és poca cosa.