Quatre hores a la butaca

Con­cre­ta­ment, 3 hores i 35 minuts, amb un des­cans de 15 minuts pel mig. Aquest metratge de la pel·lícula The Bru­ta­list –diri­gida per Brady Cor­bet i nomi­nada a 10 Oscar– segur que fa dub­tar més d’un espec­ta­dor, acos­tu­mats com estem a sèries de 45 minuts, o fins i tot més cur­tes. Curi­o­sa­ment, a mesura que les pla­ta­for­mes reta­llen epi­so­dis, els direc­tors de cinema sem­bla que hagin de jus­ti­fi­car el sou a base de minuts. En el meu cas par­ti­cu­lar, més d’una hora i mitja de pel·lícula ja fa que em replan­tegi anar-la a veure. Per això vaig entrar a la sala on pro­jec­ta­ven The Bru­ta­list amb la idea ben clara que, si no m’agra­dava, a la mitja part fotria el camp tran­quil·lament. Com que no vaig poder com­prar l’entrada per inter­net, vaig sos­pi­tar que pot­ser em cobra­rien el doble (pel doble de temps) i l’experiència em cos­ta­ria cara. Però no, el preu era el mateix de sem­pre, i la venda en línia havia fallat per algun d’aquells mis­te­ris informàtics que mai enten­drem. La sala tenia un quòrum impor­tant, sobre­tot de pare­lles grans. Feliç de mi, havia aga­fat una pro­moció de cris­pe­tes i refresc, i en entrar vaig detec­tar ràpida­ment mira­des assas­si­nes. Una mica de raó tenien, perquè men­tre el pro­ta­go­nista jueu les pas­sava magres als Estats Units dels anys qua­ranta, jo em sen­tia com una frívola insen­si­ble esco­llint si m’ati­pava pri­mer amb les dol­ces o amb les sala­des. Els títols de crèdit de l’inici ena­mo­ren, fidels al con­cepte de dis­seny bru­ta­lista que en teo­ria emmarca la història d’aquest arqui­tecte de la Bau­haus –inter­pre­tat per Adrien Brody– que intenta refer la seva vida i el seu matri­moni en un somni ame­ricà que, en rea­li­tat, és un mal­son. Dic en teo­ria perquè m’espe­rava una mica més d’arqui­tec­tura i una mica menys de drama fami­liar. Arri­bada la mitja part, deci­deixo que­dar-me, però amb visita obli­gada al lavabo –no soc l’única–, que el refresc ha fet efecte. Si la pri­mera part havia estat emo­ci­o­nal­ment dura, en la segona el bru­ta­lisme es con­ver­teix en físic i el mal­son ame­ricà deriva en hor­ror i angoixa. Les humi­li­a­ci­ons dels pode­ro­sos tenen múlti­ples for­mes i només en comu­ni­tat les podem superar. Les qua­tre hores no s’han fet tan llar­gues.