Un ‘ex aequo’ a la comercialitat i l’heroisme

El resultat pot semblar sorprenent, però una notària avala que El 47 i La infiltrada van obtenir el mateix nombre de vots en la categoria de millor pel·lícula de la 39a edició dels Goya. El cas és que el nombre de vots és secret (2.424 membres hi tenen dret, però és clar que no tots l’exerceixen) i és així que també ho és el que han rebut les dues pel·lícules guanyadores. Tant se val. Els dits acadèmics, que d’una manera o altra formen part d’una indústria, han premiat ex aequo dues de les produccions més taquilleres del cinema espanyol del 2024.

Dos films amb una narrativa legítimament calculada per enganxar els espectadors amb unes formes convencionals i impersonals. El més qüestionable, a parer meu, és la seva ideologia, que, de fet, també hi és en la forma. El 47 es presenta com una celebració d’una lluita col·lectiva, però, al capdavall, exalta un heroi individual obviant la vinculació a una organització sindical (CCOO) i una de política (PSUC) al darrere de les seves accions. La infiltrada és un pamflet policial que converteix la protagonista en una heroïna de la lluita contra ETA. Carolina Yuste, que va infiltrar-se guanyant un premi que semblava destinat a Emma Vilarasau, va tenir el detall de demanar que no s’usin les ferides i el dolor per treure’n rèdit polític. Però María Luisa Rodríguez, una de les productores d’una pel·lícula en què no deu ser per res que hi aparegui fugaçment Txapote com a encarnació del mal, potser va evidenciar-ne alguna cosa en un discurs en què, des d’un lloc que considera que les víctimes del terrorisme només són unes, va dir que allò que s’hi mostra també és “memòria històrica”.

En tot cas, cap va arrasar: El 47 va ser la màxima guardonada, amb cinc premis, i La infiltrada, fet curiós en ser considerada millor pel·lícula, només amb els dos esmentats. Els acadèmics almenys van reconèixer un cinema més personal amb tres premis a La habitación de al lado, de l’absent Almodóvar, i tres més a Segundo premio, destacant-s’hi especialment el concedit a Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez per un treball de direcció que, a més, va fer-se en circumstàncies difícils. I així va fer-se present l’estimada Luna.