Ferran Garcia mostra amor i enyor a la Catalunya central

Ferran Garcia fa equilibris amb un somriure d’ulls tristos, una expressió que transmuta en mirada sincera i displicent quan és conscient que diu coses que no encaixen –afortunadament– amb la tendència general. I què? El van dibuixar així. I escriu com escriu, agradi o no agradi. Cosa que cada cop passa més, que agradi el que escriu. I què?

Nascut a Taradell el 1971, Ferran Garcia ha publicat el llibre de poemes Larva (Lleonard Muntaner, 2016), un de narracions, Deu relats ecofuturistes (2016), i les novel·les Recorda que moriràs (2016), Blasfèmia (2019) i Guilleries (2022), tots publicats per Males Herbes, que ara, després de l’èxit que va tenir amb Guilleries –n’han fet set edicions–, li publiquen Sau.

“Sau té una atmosfera i un espai que no està lluny de Guilleries, però tota la resta no hi té res a veure. Cada cop hi ha més llum a les obres de Ferran Garcia”, comenta l’editor Ramon Mas. “Crec que he arribat al clímax que puc arribar de bondat i llum”, respon l’autor, rient, i afegeix que pensa tornar “a la foscor i el dolor” que caracteritza la seva literatura.

“Som molt fans d’aquest autor i veiem que va creixent novel·la rere novel·la. Amb Sau ha fet un salt molt bèstia, jugant amb alguns dels seus temes recurrents, com ara la culpa, el perdó, la redempció..., amb l’excusa de dos històries d’amor prohibit que al final s’entrellacen”, afirma l’altre editor de Males Herbes, Ricard Planas.

Ferran Garcia el mig contradiu. “Hi ha aquests conceptes i molts altres, sí, però els dos principals són l’enyor i l’amor.”

El moment creatiu de García va començar quan Ramon Mas li va recomanar La Xava, novel·la del 1910 de Juli Vallmitjana sobre els baixos fons de Montjuïc. “Em van agradar els personatges i com estava narrada la història i em va obrir la mirada a jugar amb tòpics universals de la literatura, el cinema i l’art en general i traslladar-los al nostre context, empeltats del nostre imaginari. I això em va generar benestar creatiu”, assegura Garcia.

I així van néixer les novel·les citades. En concret a Guilleries, aquest joc de contextos i imaginaris el va portar a barrejar el to de western amb les guerres carlines. Sempre basat en fets i persones reals, històries que altera com convé.

A Sau, una família osonenca –inspirada en una de real, insistim–, els Sala de Bruc, té una plantació de cacau a Guinea Equatorial a principis del segle XX. La filla dels terratinents i un esclau tenen una història d’amor estrany i tràgic. I la família torna a Folgueroles.

“A Sau l’escenari és l’esclavatge, però no és el tema central. Portar esclaus negres, una àvia i la seva neta –a més d’un fantasma que les acompanya– a la Catalunya profunda de principis del segle XX vaig pensar que tindria joc.”

Una segona línia argumental està ambientada a Sant Romà de Sau, cap als anys cinquanta, tot i que “els dos nois protagonistes semblen cowboys de la Plana” i Garcia va haver d’afegir alguns elements moderns, cotxes, telèfons, per recordar al lector l’època en què té lloc l’acció.

“Si la por és, per mi, l’emoció més poderosa, la segona és l’enyor; comencem a enyorar des que naixem, perquè també enyorem allò que no hem tingut mai”, opina l’autor. “Els protagonistes enyoren una llar en sentit absolut, una casa, però també una cultura, uns costums.”

Sobre Sau comenta que quan va néixer ja era un pantà. Ara, que la sequera i el buidatge el deixa sovint al descobert, quan veu tot de turistes voltant les restes de les cases del poble, s’adona que “els deuen envoltar tots els fantasmes que habiten les ruïnes”.

“L’altre gran tema és l’amor, tot i que tots els personatges estan ferits; no sé fer personatges feliços”, assegura desenfundant un cop més el somriure ambigu. “Recomano anar al teu abisme real, però per poder veure el fons, t’has d’abocar molt a la vora i, per no caure, et cal una mà que et subjecti, i aquesta mà és l’amor.”

“El pas del temps i el dolor sempre són elements importants en el que escric. El dolor i la mirada van junts, perquè els ulls serveixen per plorar les emocions, i això només ho fem els humans”, explica Ferran Garcia i assegura, sense gota de fatxenderia, que no se sent gens pressionat per l’èxit que va tenir amb Guilleries. “La literatura ocupa un marge petit de la meva vida. L’èxit, per mi, és personal, ho és haver escrit a Sau el que pretenia escriure, no que em facin més o menys cas.”

Sempre juga amb elements mítics, de realisme màgic. “Un somni meu és generar folklore, que les meves històries i personatges esdevinguin llegendes”, admet rient, sense ambigüitat.

Sobre perquè ambienta les seves novel·les en espais i èpoques concrets, ho té clar. “Quan creo, necessito allunyar-me molt en el temps però ser molt a prop en l’espai. No podria escriure una història contemporània i ambientada a Groenlàndia”, tot i que a Sau viatja fins a Guinea Equatorial, unes poques pàgines. Això sí, és molt realista amb els detalls i es documenta moltíssim sobre el que escriu. Paradoxalment, això li permet poder ser molt fantasiós.

És un gran lector que, de vegades, s’emociona –suposem que fins al plor– amb alguns textos i, quan li ve de gust, els copia o versiona. I ho fa constar escrupolosament en un annex final de Citacions.

Sobre el contingut fosc i violent dels seus textos, assegura que ha après “a sofisticar i civilitzar la violència” a les seves obres. “El cert, però, és que m’afecta més el dolor de la violència emocional que de la física.”

“Sau és un llibre immens i generós en què les ferides busquen cicatrius, mentre la bellesa i el dolor es barregen sota la ploma sempre enlluernadora de Ferran Garcia. Una tragèdia sobre allò que mai desapareix, i sobre les ombres que caminen amb nosaltres”, afirmen els editors.