Anna Casamitjana i Costa és una santcugatenca d’adopció, des del 1992, que va néixer a Barcelona “a principis dels anys seixanta”, com diu ella. Des de petita que somiava amb ser escriptora però, potser per escoltar molt allò de “buscat una feina de veritat” i similars, va aparcar la vocació per fer una carrera professional relacionada amb l’economia empresarial i la direcció financera.
Amb el pas dels anys va fer diversos cursos i tallers d’escriptura i va debutar en novel·la el 2017 amb Ànima d’acer, publicada per l’editorial d’autoedicions Circulo Rojo. A més ha participat en diversos reculls col·lectius de relats. Ara publica la seva segona novel·la, Flors per a un cadàver, publicada per Stonberg.
La novel·la està ambientada el 1948 a San Francisco. El protagonista és Sam Stone, un detectiu privat de manual que toca el saxo i té molt d’èxit amb les dones. La seva companya de despatx és la Paige Campbell i, com la majora de dones de l’obra, és atractiva i amb caràcter. Un empresari –de fet un mafiós– encarrega a Stone que trobi una dona i, poques hores després, aparentment se suïcida.
Stone vol continuar la investigació, ja cobrada, i coneixerà la vídua i la filla del mort i, per aconseguir informacions, recuperarà el contacte amb la cubana Rosario Mamita. També hi apareix Dick Kirby, un jove sotsinspector escocès de Scotland Yard que està de pràctiques, a banda de més policies i mafiosos sicilians.
Casamitjana ofereix una novel·la hard boiled canònica, ben travada, amb una creació de personatges en què juga amb el tòpic, diàlegs punxeguts, descripcions concises i tot de referents reals del món del cinema i de l’època en general. Casamitjana no aporta res de nou, tampoc ho pretenia, però el que ofereix és molt rodó i polit. Un homenatge que farà passar una molt bona estona als amants del gènere que enyoren els clàssics nord-americans de novel·la negra.
És evident que ha llegit molta novel·la negra. Què la va dur, però, a escriure una novel·la com aquesta?
Feia temps que tenia ganes d’intentar escriure una novel·la de detectius clàssica, però no m’atrevia. És molt difícil. Vaig créixer devorant aquelles novel·les de l’Agatha Christie que publicava Molino, llegint històries del Sherlock Holmes i veient pel·lícules policíaques de Bogard, d’Edward G. Robinson i les de misteri de Hitchcock. Després va arribar a la meva vida Pedrolo i La Cua de Palla i un univers d’obres nord-americanes i europees de gènere criminal es va obrir davant meu. Quan vaig publicar la meva primera novel·la, Ànima d’acer, que no té res a veure amb policies ni assassins, em vaig aficionar als festivals de novel·la negra que es fan a Catalunya i després de conèixer autors d’aquí i llegir les seves obres, les ganes d’escriure allò que tant m’agradava llegir es van imposar.
Hi fa aparèixer clàssics com l’habitació tancada i picades d’ullet a Doyle i Christie, amb l’enviat escocès de Scotland Yard. I el final, amb Stone explicant als sospitosos tota la resolució del cas...
Tenia molt clar que volia homenatjar els autors que em van introduir en la novel·la criminal, sí. No volia fer una novel·la de mossos o d’escriptors que investiguen, ni tampoc d’assassins en sèrie... A més, hi trobo un cert glamur en les novel·les nord-americanes i angleses dels anys trenta i quaranta i em venia de gust intentar recrear-lo. Posar-hi picades d’ullet, en el fons, és refermar el meu tribut cap a aquests autors.
El protagonista és també un clàssic de manual...
Sí. En Sam, que es diu així pel Sam Spade, és com els detectius típics de Hammet i Chandler: atractiu, arrogant, seductor, irònic i un xic misogin, però en el fons és tot un cavaller que de vegades vol canviar i no sap com fer-ho. Havia estat pilot d’aviació, gigoló i toca el saxo en un club. Em calia un protagonista així.
I està envoltat, no d’una, sinó de diverses ‘femme fatale’...
A la novel·la hi ha moltes dones, és cert. Totes són poderoses, ambicioses i tenen molt de caràcter. Són dames i alhora harpies. Moltes de les dones del hard boiled clàssic acostumaven a ser víctimes, esposes, dones objecte, femme fatal. Jo he volgut dotar-les d’ànima i de personalitat.
La parella professional amb la Paige Campbell és un altre clàssic...
La Paige és especial. És jove, dolça, guapa, intel·ligent i independent. És el personatge que il·lumina aquesta història fosca i plena d’enganys. La veritat és que va començar sent la secretària del Sam i prou, però va anar evolucionat fins a... Bé, cal llegir la novel·la, per saber-ho.
Per què l’ha ambientat el 1948 i a San Francisco?
La Segona Guerra Mundial va acabar el maig del 1945 i a partir dels anys cinquanta els Estat Units van iniciar un període de creixement i prosperitat que va culminar el 1964. Jo volia que l’ambient que es respirés a l’obra fos el de l’inici d’aquella recuperació, fent èmfasi en el paper de la dona que durant la guerra va assumir rols importants que després li van prendre –allà i a molts altres països–, tancant-la novament a casa per cuidar la família. Això sí, amb tota mena d’aparells i comoditats que feien la feina domèstica més fàcil. Per tant, el 1948 em va semblar un bon any.
I San Francisco?
Perquè és una ciutat molt cinematogràfica, ideal per a qualsevol mena d’històries filmades o escrites. És marítima, hi abunden els carrers amb pendents pronunciats, està plena de cases d’estil victorià, la boira l’envaeix i hi ha el Golden Gate, la torre Colt i Alcatraz. A més és la ciutat on passa El falcó maltés.
La documentació no cansa, resulta molt ajustada. Com ho ha treballat?
Tinc la sort de viure al segle XXI i navego per les xarxes a la recerca del que m’interessa, sempre esporgant el gra de la palla. Sovint penso com haurien sigut les històries de Jules Verne si hagués disposat d’Internet? Fins on haguéssim viatjat?
Suposo que, perquè tot quadrés, va fer una feina prèvia d’escaleta? O va tirar pel dret?
No soc amant de fer escaletes. Soc allò que en diuen escriptora de brúixola. Tot i això, per escriure una novel·la negra s’han de fer esquemes, si no et pots ficar en un embolic. Quan vaig començar a escriure Flors per a un cadàver tenia el final, els personatges, el començament i una trama concreta. Quan la història va estar esbossada, però, em va semblar curta i la vaig modificar. Aleshores sí que va ser necessari escriure un guió.
Què és el que més li va costar?
Diria que el final. Sabia com havia de ser, quina forma havia de tenir. Ara bé, escriure’l de manera que tot quedés lligat, ja era una altra cosa. Vaig haver de treballar-lo molt.
I el que menys?
Els diàlegs. M’encanta fer parlar els personatges i convertir-los en éssers creïbles i vius, cadascun amb una personalitat concreta.
Treballa en alguna novel·la nova? Serà similar?
La veritat és que no tenia previst continuar dins del gènere negre, però la bona acollida que està tenint Flors per a un cadàver m’ha fet canviar d’opinió. Estava treballant en un tema similar al d’Ànima d’acer, però em sembla que l’aparcaré i tornaré a San Francisco.
