Una estranya fascinació

Quan havia estat condemnat per malversació de fons públics al teatre Gogol de Moscou, cosa que ell sempre ha dit que és una mentida per castigar-lo com a opositor de Putin, Kirill Serebrénnikov va enlluernar amb Leto (2018), una pel·lícula tan enèrgica com malenconiosa que evoca l’emergència, a principis dels anys vuitanta a Rússia, del rock com una dissidència política. Leto va impulsar la seva carrera com a cineasta des de Canes, on el 2021 s’hi va presentar (sense el director, aleshores en arrest domiciliari) La febre de Petrov: un film enigmàtic i confús que potser vol reflectir suposadament el malestar de la Rússia de Putin. Exiliat a Alemanya, Serebrénnikov ja va ser a Canes, el 2023, amb La dona de Txaikovski, que també sembla contradir el règim rus actual que, amb la seva homofòbia, amaga l’homosexualitat del compositor. Al mateix festival va dur l’any passat Limónov , a propòsit d’una personalitat controvertida, el poeta i agitador polític rus Eduard Veniamonovitx (1943-2020), tenint present la biografia (o la novel·la?) que va escriure sobre ell Emmanuelle Carrère.

Al final de la seva vida, Veniamonovitx (alies Limónov) també va oposar-se a Putin, però, sense ni tan sols arribar a fer això present, no semblaria que Serebrénnikov n’hagi fet un film com una nova manera de contrariar el règim del rus. De fet, no es tracta precisament d’un personatge per vindicar. Poeta maleït a la Rússia dels anys seixanta, va marxar als setanta cap a Nova York i va establir-se després a París (el film mostra com Limónov, tot i la seva diarrea mental o potser per això, va atraure part del món cultural de les dues ciutats) abans de tornar al seu país durant la Perestroika per encapçalar un grup comunista ultranacionalista. Serebrennikov el mostra com un tipus caòtic, irat, megalòman, a més d’un amant gelós i violent. Interpretat per l’anglès Ben Wishaw, no sé sap gaire bé qui va ser i què coi pensava. Tanmateix, elidint episodis tan foscos com que va combatre amb el criminal serbi Radovan Karadzic, s’hi percep una estranya fascinació pel personatge. Tot plegat amb imatges potents, però que resulten capritxoses i, sí, megalòmanes.