Un crim de la dictadura brasilera

Les primeres imatges d’ Ainda estou aquí (pel·lícula del director brasiler Walter Salles que, després de presentar-se a la darrera Mostra de Venècia, està fent una merescuda carrera internacional) mostren gent nedant i després jugant en una platja de Rio de Janeiro. Això, filmat en part en imatges de súper-8 que ens traslladen a l’època d’una manera íntima i veraç, passa a finals de l’any 1970. Focalitzant-se en una família, els Paiva, s’hi reflecteix una certa joia de viure, que també hi és a la seva casa, on s’escolten cançons de Maria Bethania, Caetano Veloso i Gilberto Gil. Els Paiva (representació d’una família realment existent) són la mare (Eunice/Fernanda Torres), el pare (Rubens/Selton Mello) i cinc fills –quatre dels quals noies– que adopten un gos trobat al carrer. És una família prou benestant que té una treballadora domèstica que hi conviu.

El cas és que a l’any 1970 hi havia una dictadura al Brasil que, instaurada després d’un cop militar el 1964, va durar fins al 1985. Els Paiva són una família benestant, però no en connivència amb la dictadura, el control repressiu de la qual va percebent-se mentre, malgrat la situació, ells (com tants d’altres) procuren viure tan feliçment com poden. Passa que el pare, un enginyer i exdiputat pel Partit Laborista Brasiler que va d’exiliar-se durant un temps després del cop, manté una activitat forçosament secreta en contra de la dictadura. I que aquella felicitat fràgil es trenca quan la policia irromp a la casa per endur-se’n Rubens Paiva per, diuen, interrogar-lo, com si fos una rutina. És el començament d’un malson –que també farà que la mare i una de les filles siguin detingudes i passin uns dies a la presó– del qual, essent real, no podran despertar-se. De fet, el viuen amb una plena consciència que, encarnada intensament en la mare i transmesa a les filles i el fill que va escriure’n la història adaptada per Salles, els du a encarar-se amb la dictadura i després amb les noves autoritats successives que, tot i la restauració de la democràcia, van tardar molt a investigar els crims dels militars i contribuir a la justa memòria de les víctimes.

Amb una Fernanda Torres commovedorament sòbria, marcant el to del film, Walter Salles narra la recerca d’una dona per saber què va passar amb el seu home desaparegut i la seva lluita perquè fos reconegut el crim. Ho fa amb una narrativa si es vol clàssica, però amb una honestedat, una dignitat i un humanisme inqüestionables. Calia aquesta pel·lícula que fa memòria d’una dictadura que, més extensa en el temps, no va ser menys criminal que l’argentina i la xilena, entre altres, a la mateixa època. Li calia fer-la a Walter Salles, d’una família amiga dels Paiva. També per dir que “encara és aquí” dotze anys després del seu darrer llargmetratge –On the road, basat en la novel·la homònima de Jack Kerouac– fent-hi present al final Fernanda Montenegro: Mare de Fernanda Torres, va protagonitzar, el 1998, Estació central del Brasil, que va fer que s’apreciés Salles com a cineasta.