Sílvia de Quadras: “Els adolescents orfes són uns herois”

La psicòloga Sílvia de Quadras, que tracta el dol dels pares en l’adolescència, ha comprovat que assistir a Tot el que passarà a partir d’ara és terapèutic. L’obra, amb text de Joan Yago i direcció de Glòria Balañà es va poder veure la temporada 2022/23 al Lliure de Gràcia i, des d’avui torna a fer funcions al Poliorama, fins al 16 de març.

Nil Cardoner és el protagonista d’un muntatge que narra el viatge que el noi ha de fer cap a l’hospital, per acomiadar el pare, moribund. És un viatge que ha de fer, però que no vol arribar-hi; com si allargant el viatge perllongués la vida del pare. Comprova que, tot i la seva desesperació viscuda en silenci, el món continua rodant com si res (“el meu cor s’atura, però el món continua”, il·lustra De Quadras). La psicòloga, que tracta els adolescents orfes de pares en grups en teràpies que s’allarguen d’un any i mig a tres anys té clar que ells “són uns herois”.

Yago i Balañà van incloure en l’escena algunes de les frases que els adolescents expressaven a la teràpia. També van parlar amb les mares vídues, d’aquests adolescents.

Per a la psicòloga, els joves poden identificar-se amb el protagonista del muntatge i la història ajuda a entendre millor la crisi del dol per al públic en general. En el viatge cap a l’hospital el protagonista pren consciència de la solitud. L’any passat, van preferir no recomanar el muntatge per por que fos massa dolorós el record. Alguns pacients, però, hi van anar. Ara, entenen que és gratificant per a les persones que ja han superat la fase més aguda del dol.

La producció del Teatre Lliure va esgotar entrades a Gràcia i ara fa la sortida al teatre comercial. L’Associació de Mestres Rosa Sensat, d’acord amb el Poliorama, han previst una sessió per a instituts pel dimecres, 26 de febrer.

L’adolescència és el moment de descoberta, d’obertura al món. És quan es comença a qüestionar el comportament dels adults. De Quadras aclareix que per a un adolescent és clau que, al costat d’aquest caos de la descoberta, mantingui els pares com a referent. El jove sap que els protegirà de les possibles dificultats: “És com un paraigua que no volen fer servir; però que hi és.” Per això, la mort dels pares en l’adolescència és molt dura, conclou.

I quin paper hi juga la fantasia dels mariachis? Per a la psicòloga és una aparició insòlita molt encertada i necessària: “És un cant a la vida.”