Núria Perpinyà, a ‘El cos invisible’, ofereix un recorregut homèric dins d’un humà

Núria Perpinyà (Lleida, 1961) és un dels referents intel·lectuals catalans de les darreres dècades. Poeta, novel·lista, dramaturga i assagista amb uns títols sempre carregats de fondària i complexitat, d’originalitat, que surten dels paràmetres establerts i, alhora, amb elements crítics i irònics.

Ara presenta El cos invisible (La Magrana), la seva vuitena novel·la. Perpinyà ens “submergeix en una odissea a l’interior del cos humà hereva d’Homer i de Joyce”. “L’heroi protagonista, l’Ubis, un enzim que reparteix energia, s’endinsa en un món fascinant i en un perillós viatge per la sang ple d’aventures, en el curs del qual trobarem les sirenes, l’Hades i el Polifem que ens habiten”, afirma l’autora.

Sovint hi ha coincidències en el món de les novetats editorials. És curiós que Perpinyà mostri un viatge per l’interior del cos humà com també narra La intrusa (L’Altra), novel·la que va presentar Irene Pujadas fa poques setmanes.

“Divertida i vitalista, amb una mirada inusual que enllaça amb el gènere fantàstic de les cosmicòmiques de Calvino i dels àtoms parlants de Voltaire, El cos invisible reivindica, amb enginy i de la mà de la gran literatura clàssica, una altra mirada al nostre cos i al món que ens envolta”, afirmen els seus editors actuals. “El protagonista té una Ítaca, i jo també; la meva Ítaca com a escriptora és la literatura, i això es veu reflectit en el llibre”, afirma l’autora.

Si bé en un primer moment volia fer una novel·la amb dues parts, “una de més metafísica” alternada amb una de més “vitalista”, ràpidament va transformar el plantejament en un de totalment diferent. “Aquesta primera dualitat em va disgustar i vaig decidir que faria un llibre que fos una fusió entre les dues coses, que parlés d’un cos intel·ligent i humanitzat.”

A l’hora de dibuixar un heroi per al seu llibre, Perpinyà tenia clar que volia que fos un personatge “ràpid de reflexos, astut, intel·ligent i promiscu”, una mica com l’Ulisses.

Un dels pilars de la novel·la, sosté l’escriptora, és el llenguatge, que sempre busca que sigui acurat i que “es faci des d’un català ric”. “M’agraden els escriptors que treballen el llenguatge, com Joyce, i també que cada personatge parli d’una manera determinada i que pugui ser reconegut per això.”

“Em plantejava tota l’estona com sonaria tot plegat i mirava de buscar maneres de reflectir-ho”, afegeix, emmarcat en un registre que combina humor amb moments més tràgics, i d’altres de més poètics.