Una epifania dramàtico-musical

No és la primera vegada que aquest cronista es qüestiona obertament sobre el sentit, en cas d’existir, i els límits de moltes de les actuals posades en escena portades a terme en el món de l’òpera. Abduïts, acríticament, per la lògica del mercat, no farà falta recordar muntatges que només es poden comprendre per ‘la moda’ del director d’escena i on aquest, sense vergonya ni sentit del ridícul, o cap de les dues coses, ha tergiversat arguments o el més greu: no ha mostrat mai una decidida voluntat a posar-se al servei del llibret i música original. No és aquest el cas de la direcció d’escena, escenografia, vestuari i il·luminació que Romeo Castellucci (Cesenta, 1960) ha signat per al Rèquiem (1791) de W.A. Mozart (1756-1791) i que aquests dies pot veure’s al Gran Teatre del Liceu . Aquesta coproducció impulsada per el Festival d’Aix-en-Provence, Les Arts, Adelaide Festival, Theatre Basel, Wiener Festwochen i La Monnaie / De Munt és una invitació d’allò que és l’art en majúscules: una invitació al misteri. Que ningú caigui en l’error de voler trobar significats lògics o sentits racionals al ric simbolisme que hi ha en aquest muntatge perquè no tan sols, em sembla, errarà, sinó impossibilitarà el profund sentit hermenèutic que trobem en la missiva kantiana, formulada en uns anys propers a la composició de la mítica missa de difunts mozartiana: atrevir-nos a pensar per nosaltres mateixos.

Veure aquest Rèquiem és endinsar-se, d’alguna manera, en el misteri ja no només de la realitat de la mort, sinó també de les possibilitats hermenèutiques que Castellucci ens posa davant dels nostres ulls i que cadascun dels espectadors ha de localitzar en el fons de la seva ànima perquè, mal ens pesi, nosaltres també participem, com a éssers mortals que som, del misteri de la fi de les nostres vides. Castellucci fa desfilar un complex de situacions escèniques i visuals mentre s’escolta el Rèquiem mozartià, en la versió del seu deixeble Franz Xaver Süssmayr (1766-1803), junt a d’altres obres mozartianes. És una visió de la mort que deu més a la mateixa idea de Mozart sobre “la millor i veritable amiga de l’home” que no al tremendisme escatològic que, en ocasions, s’ha associat a l’obra.

Es compta a més amb una sàvia i personal direcció musical de Giovanni Antonini que extreu una bellíssima i ajustada lectura estilística d’una orquestra que sona ‘a la històrica’ i d’un cor que se’n surt més que bé, bo i sabent que la seva especialitat no és la música coral del segle XVIII. Bona prestació dels solistes vocals amb assoliment de moments de veritable sublim com ara la interpretació final de l’antífona In Paradisum amb una veu ultramundana d’un escolà de Montserrat. Després d’haver finalitzat l’espectacle amb un nadó a dalt l’escenari, se’ns va ratificar que havíem assistit a una epifania, entesa aquesta com l’experiència sensible d’una realitat suprasensible. Una atmosfera de reverència i esperança s’havia imposat en l’ambient liceístic deixant entreveure la veritat de Plotí: el contrari de la mort no és la vida, sinó el naixement. Una epifania dramàtico-musical.