Un acte patriòtic i cultural de primer ordre

Ja ho hem fet! Amb aquesta expressió, el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, expressava, de manera entusiasta a aquest cronista, la seva satisfacció que un teatre de la Rambla tornés a acollir un títol de Domènec Terradellas (1713-1751), el mític compositor català del segle XVIII. Això passava dijous passat al Gran Teatre del Liceu, amb una important versió en concert de l’òpera La Merope (Roma, 1743) a càrrec d’un més que brillant estol de solistes vocals i la imponent Akademie für Alte Musik Berlin amb la direcció de Francesco Corti (Arezzo, 1981). La primera vegada que això havia passat va ser al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, l’any 1754, just tres anys després de la mort en estranyes circumstàncies del compositor a la ciutat de Roma, amb la seva darrera creació: Sesostri. Ara, ha estat amb La Merope a través d’una edició revisada de la que en va fer, la dècada dels trenta del segle passat, Robert Gerhard, publicada per la Biblioteca de Catalunya l’any 1951. Si bé és veritat que la Ciutat Comtal ja havia pogut sentir amb diferents sorts altres títols de Terradellas, com ara Artarserse (Festival Grec del 1998) i Domenico riconosciuto (Palau de la Música, octubre del 2024), La Merope no se sentia des de l’any 1955, quan el Jardí dels Tarongers de la casa de l’enginyer i mecenes Josep Bartomeu i Granell va acollir una versió, de la mà de l’edició de Gerhard, amb l’orquestra clàssica de Barcelona amb la direcció de Josep Sabater, pare de l’enyorada pianista Rosa Sabater.

Què té Terradellas que no tinguin altres importantíssims compositors dels països de parla catalana, com poden ser Ferran Sor, Vicent Martín i Soler i el citat Robert Gerhard? Sense cap mena de dubte, el seu caràcter de llegenda eixamplat, a partir de principi del segle XIX, amb la publicació a la revista Allgemeine Musikalische Zeitung de Leipzig d’una notícia, amb data del 12 de març del 1800, en què se suggeria que Terradellas hauria pogut ser assassinat per uns sicaris pagats per un altre compositor, Niccolò Jommeli (1714-1774). En espera de l’anhelada publicació, pròximament, de l’estudi fet per l’enyorat musicòleg Josep Dolcet sobre el compositor, sembla que podem assegurar que Jommeli poc va tenir a veure amb aquella mort. Sí que podem assegurar, però, que filòsofs il·lustrats tan poc sospitosos de no saber de què parlaven, com ara J.J. Rousseau, per cert compositor ell mateix, no van dubtar a situar Terradellas entre els compositors emportats per la guspira del geni, per la presència d’un foc interior i un guia diví que, al costat de Leonardo Leo i Giovanni Battista Pergolesi, el feia destacar en el camp de l’expressió i del bel canto. I és que el filòsof ginebrí havia assistit a l’estrena a Venècia, el 1744, de l’Artaserse de Terradellas i havia començat a admirar incondicionalment el músic català.

És tan bo, però, Terradellas? Pot tenir el seu espai dins la immensa recuperació que s’està impulsant, d’uns anys ençà, de compositors i obres de l’anomenada escola napolitana? Sense cap mena de dubte que sí. Més enllà del que pugui intuir la musicologia històrica, bo és escoltar aquesta òpera a prop del compositor Manel Ribera, especialista en tècniques compositives del segle XVIII, especialment amb la tècnica dels partimenti que Terradellas va aprendre al conservatori Dei Poveri di Gesù Cristo de Nàpols, on s’havia traslladat als 19 anys, de la mà del seu mestre Francesco Durante. El resultat de l’anàlisi per part de Ribera no pot ser més eloqüent: “Un geni a l’altura dels grans noms, com ara Hasse, ancorat amb un domini excepcional de l’escriptura vocal.” Aquesta genialitat és la que vam poder escoltar al Liceu amb uns resultats estratosfèrics assolits, especialment, per la soprano Francesca Pia Vitale com a Epitide i que s’erigeix com una imatge de les moltes sorpreses i excel·lències que ens pot donar la programació de Terradellas. Per fer-ho ens fan falta versions d’excel·lència i la superació de molts dels nostres complexos culturals, propis d’una societat més nacionalista que patriota.

Dijous, no només vam assistir a una fita en la història del Liceu, sinó també, dient-ho amb els mots de Gerhard en la introducció de La Merope, vam contribuir “a un deure de cultura i patriotisme com el que s’ha promogut en la majoria de les nacions cultes l’edició crítica dels monuments del patrimoni musical”. Potser sigui per això que aquesta audició de La Merope –que avui arriba a l’Òpera Estatal de Berlín– hagi de ser considerada un acte patriòtic i cultural de primer ordre.