Un atzucac amb escapatòria fantàstica i breu

Neopàtria és una editorial valenciana que aposta per la poesia i per la narració, sempre combativa o que empenyi a la reflexió. Fa poc han publicat el recull de relats Atzucac, debut, més enllà de revistes, de Carlos García Cádiz (Mataró, 1993).

García, graduat en arqueologia, és professor de secundària de geografia i història i de llengua i literatura. Ha publicat relats a la revista Catarsi, de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia –es diu igual que l’editada per Tigre de Paper, on, amb el seu perfil, també hi podria publicar García– i al diari La Directa. entre d’altres. El 2019 va guanyar el premi Rafael Sari i el 2024 va ser finalista del Tinet.

Atzucac és un recull breu –80 pàgines–, amb només quatre narracions i un epíleg, o fals epíleg, perquè fa les funcions de resum, com l’obertura d’una òpera o d’una simfonia. Dues escriptores que estan connectades sense saber-ho; un candidat a l’alcaldia que potser ha anat massa lluny a la recerca del poder; una base d’investigació internacional que aterra a Sitges davant d’un possible contacte alienígena i un grup d’acadèmics que han de prendre una decisió sobre el descobriment més gran que hagi fet mai la humanitat. Aquestes serien les quatre trames.

Va bé que pioners com Antoni Munné-Jordà vagin tenint relleu en el món de la ciència-ficció. “Autors com ell van donar visibilitat al gènere quan era una aposta arriscada publicar-ne, i en català. Ara potser encara ho és, d’arriscat, però no més que publicar qualsevol cosa. A més, és un reconeixement a la feina de Munnés-Jordà que apareguin tants noms propis, i editorials, que publiquen moltíssim i amb molta qualitat: Inés Mcpherson, Edgar Cotes, Carme Torras, Joan Lluís-Lluís, Irene Pujades...”, explica García.

El tema d’Atzucac gairebé és monogràfic: usos variats de la Intel·ligència Artificial. “No és una crítica a l’aparició de la IA, més aviat una volta més al debat de perquè hauria de servir-nos. És una eina que pot aportar moltíssimes coses bones, però també hem pogut veure que ràpidament se’n pot fer un mal ús.”

García aposta per generar un debat ètic de quins són els seus límits. “La IA hauria d’automatitzar i facilitar processos burocràtics i feines mecàniques, alliberant temps i capacitat perquè els humans puguem desenvolupar la nostra part més creativa i artística. Malauradament, en molts casos veiem que és a l’inrevés, que es deleguen aspectes creatius o artístics a la IA, habitualment amb criteris econòmics que només beneficien l’empresari”, opina l’autor.

Corrector automàtic és un joc creatiu d’estil Borges, amb la IA pel mig, i caixes xineses i paradoxes. “El primer relat va ser un joc en ell mateix, ni tan sols pensava en la IA en aquell moment. Però va ser a partir d’allà que van néixer la resta de relats.”

A través del mirall, amb extraterrestres, i Llegir en cas de viatge en el temps, són plenament ciència-ficció. “La ciència-ficció ens permet analitzar el món des d’un punt de vista on la política –que en certa manera també va d’imaginar mons possibles– no hi arriba. Ens permet analitzar la situació de què partim i, també, imaginar els seus efectes a llarg termini. Podem mirar molt més enllà de la immediatesa. En política és difícil veure els efectes del que proposes gaire enllà, sobretot quan no hi ha un consens que vetlli perquè determinades iniciatives es mantinguin. Amb la literatura, en canvi, pots exemplificar i desenvolupar qüestions que van més enllà. La literatura, especialment la de gènere fantàstic, ha contribuït a transformar el món.”

Transparència i bon govern és la narració més realista i on es veu, encara més, la vocació política de l’autor, que és regidor a Mataró. “A l’oposició”, aclareix. “Aquest relat fa una mica de mirall d’algunes de les coses que es viuen o es veuen des de dins de les institucions”, comenta, abans de posar un exemple ben clar. “Una vegada, un regidor del govern em va dir que hi havia dues maneres de confeccionar una llista electoral: per governar o per guanyar les eleccions. La llista per governar seria la que compta amb gent políticament formada i compromesa en diferents àmbits. La llista per guanyar és plena de noms propis que poden tenir molt d’impacte a la ciutat, però que no tenen un rumb polític clar o una especialitat en una tasca concreta. Normalment, a la nostra ciutat, guanya la segona llista”, comenta, decebut.

“Aquesta era una mica la idea de la narració, un peó que ha de ser útil en un moment concret i prou arriba a alcalde i, posats a rebre ordres des d’un despatx sense qüestionar-les, ho fa d’una màquina”, i triomfa. “La democràcia, com la imaginem des de fora, pateix un daltabaix. I potser aquesta reflexió hauria de prevaldre més enllà de si hi ha una IA o no. Quan vaig escriure aquest relat no existia, o no era públic, cap programari capaç de fer el que la IA fa al relat. Avui hi ha molts programes que podrien fer gairebé real aquest conte.”

Carlos García també critica els canvis d’opinió oficial que pot fer el poder per salvar el cul, com mostra a A través del mirall. I a Llegir en cas de viatge en el temps, fa un homenatge a La màquina del temps, d’H.G. Wells. “Un dels protagonistes té el nom de pila de Wells i el viatge comença el dia del seu aniversari”, detalla García, somrient. “El llibre de Wells ens planteja com la societat de l’època rep les notícies sobre un hipotètic viatge al futur; per contra, jo he provat d’imaginar com entomaria el món acadèmic un viatge temporal al passat, on poguessin quedar qüestionats els seus estudis sobre els nostres dies.”

Tot i les poques pàgines, inclou referències puntuals a autors com ara Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana, Irene Solà i, és clar, Pere Calders. “El paper de Calders com a narrador del fantàstic a Catalunya és comparable al de Dino Buzzati a Itàlia, per exemple. Sense ell o sense el costumisme esperançador d’Aurora Bertrana, entre d’altres, no tindríem tan normalitzada aquesta aposta pel relat i la novel·la breu a Catalunya. I gràcies a ells tenim aquesta tradició i sabem que, en literatura, breu no vol dir poca cosa”, conclou.