Teles amb vida pròpia

A Picasso, com a altres artis­tes del segle XX, li interes­sava la idea de l'artista com a demiürg. La d'insu­flar i crear vida a la matèria ina­ni­mada a través de l'art. En certa manera, l'expo­sició Objec­tes vius. Figura i natura morta en Picasso, que a par­tir d'avui es pot veure al museu del pin­tor a Bar­ce­lona, es basa en la idea de com l'artista mala­gueny va esvair la fron­tera entre allò viu i allò ina­ni­mat al llarg de gai­rebé tres dècades, del 1907 als pri­mers anys de la dècada dels trenta.

Aquesta és una expo­sició de tesi, que a través de només una sei­xan­tena d'obres -això sí, rigo­ro­sa­ment tri­a­des, apunta el direc­tor del museu, Josep Serra- ana­litza la meta­mor­fosi dels objec­tes en figu­res vives, i a l'inrevés. És una línia de tre­ball que fins ara no s'havia publi­cat del pro­fes­sor emèrit del Cour­tauld Ins­ti­tute of Art de Lon­dres Chris­top­her Green, que també ha comis­sa­riat l'expo­sició. Green és espe­ci­a­lista en art modern i Picasso, i autor de lli­bres com Arte en Fran­cia 1900-1940 o Picasso. Arc­hi­tec­ture and ver­tigo. Però que ningú s'espanti, ja que la tesi de Green, gens com­plexa, "es pot enten­dre visu­al­ment a través de les parets de l'expo­sició", diu.

Pre­ci­sa­ment el colofó de la mos­tra, que també és el seu moment més espec­ta­cu­lar, cons­ti­tu­eix la lla­vor de la tesi de Green. Són qua­tre grans natu­res mor­tes del 1924, reu­ni­des per a aquesta mos­tra des de museus molt dife­rents: l'Ste­de­lijk Museum d'Ams­ter­dam, el Gug­gen­heim i el Metro­po­li­tan de Nova York, i la Nati­o­nal Gallery de Dublín.

Coses que són actors
"És un grup fantàstic d'obres que tenen la par­ti­cu­la­ri­tat que els objec­tes estan dis­po­sats com si fos­sin els ele­ments d'un esce­nari tea­tral. Són coses que també són actors, són objec­tes que cobren vida", explica Green.

D'aquesta manera l'expert picassià ha tirat enrere en el temps per tro­bar altres moments de meta­mor­fosi entre allò viu i allò mort. Va arri­bar fins al 1907, just quan Picasso va pin­tar l'emblemàtic qua­dre Les senyo­re­tes d'Avinyó. En un dibuix del mateix any un ros­tre sem­bla con­ver­tir-se en una fulla d'arbre. "Picasso també pinta unes aqua­rel·les d'arbres, com a esbos­sos de la pin­tura Els sega­dors, amb una estruc­tura que recorda les figu­res de Les senyo­re­tes d'Avinyó".

Aquesta curi­osa meta­mor­fosi es repe­teix en les natu­res mor­tes cubis­tes de mit­jans dels anys 10 "a través d'un voca­bu­lari de sig­nes molt sim­ple". En uns dibui­xos del 1915, per­ta­nyents a la família del pin­tor i que no s'havien expo­sat mai abans, es pot veure com "els objec­tes sem­blen figu­res ges­ti­cu­lant". A la pin­tura Bote­lla d'Anís del Mono, vas de vi i naip, també del 1915 i pro­ce­dent del Detroit Ins­ti­tute of Fine Arts, l'ampo­lla del cèlebre licor "és com una figura que balla".

Obres poc cone­gu­des
La mos­tra inclou una sèrie de natu­res mor­tes del 1922, molt poc cone­gu­des, en què Picasso va uti­lit­zar una curi­osa com­bi­nació de rat­lles i qua­dres. Aquí s'han introduït dues obres de Juan Gris que incor­po­ren la "rima visual": una copa té la mateixa forma que un cap, per exem­ple.

Els tre­balls que Picasso va fer per al tea­tre i la dansa li van per­me­tre con­ti­nuar amb aques­tes trans­for­ma­ci­ons. El per­so­natge del ballet Parade, el Mànager, és com un autòmat, i a Mer­cure -el teló del qual s'ha reproduït a mida natu­ral a la mos­tra- els per­so­nat­ges podrien ben bé for­mar part d'una natura morta.

Objec­tes vius s'ins­criu dins de la línia del Museu Picasso d'ofe­rir acti­vi­tats que donin a conèixer noves vies d'inves­ti­gació en l'obra picas­si­ana.