L’art de demanar més

“Més Gar­reta!”, va exi­gir excla­mant Igor Stra­vinski, durant un con­cert a l’Ate­neu Bar­ce­lonès, l’any 1924. La GIO Symp­ho­nia va res­ca­tar la crida del músic rus com a lema de la doble efemèride, succeïda aquest diu­menge 2 de març, a l’Audi­tori de Girona: l’espec­ta­cle mar­cava el cen­te­nari de la mort, com també els 150 anys del nai­xe­ment del com­po­si­tor -i també rellot­ger- Juli Gar­reta i Arboix, nas­cut a Sant Feliu de Guíxols. La vet­llada tenia lloc a la Sala que porta el nom de Xavier Mont­sal­tage, un altre com­po­si­tor que, com l’empor­danès, també és merei­xe­dor de més temps d’antena en els direc­tes de música clàssica.

El pro­grama incloïa obres de Gar­reta, com també d’altres autors que l’han ser­vit d’influència i ins­pi­ració. La ves­prada, de fet, s’ence­tava amb la magnífica ober­tura “Coriolà” de Beet­ho­ven, que l’orques­tra -plena de cares joves- va des­pat­xar amb brill i un sen­ti­ment tràgic a l’alçada del malau­rat destí del gene­ral romà. Segui­da­ment, només amb les cor­des, es va lliu­rar la “Impressió Simfònica II” del gui­xo­lenc, una plàcida oda pri­ma­ve­ral amb repunts elegíacs i amb una irre­nun­ci­a­ble menció hono­ra­ble pel solo del vio­lon­cel, sig­nat pel veterà François Ragot.

Se segui­rien “Córdoba” d’Isaac Albéniz i la “Sar­dana” de la Sonata en Do major de Gar­reta, amb retocs arle­qui­nats dels vents, molt efec­tius i sug­ge­ri­dors. Encara del sant­fe­li­uenc, dues ver­si­ons de la sump­tu­osa “Romança”: pri­mer, l’ori­gi­nal, per a violí i piano, exem­plar­ment inter­pre­tada per Joel Bar­do­let, un dels millors vio­li­nis­tes de l’actu­a­li­tat a casa nos­tra, amb el gràcil acom­pa­nya­ment d’Albert Gui­no­vart, i també d’una llum baixa, apro­pi­ada per remar­car el caire inti­mista de l’obra, tot i què la posició late­ral del duet no bene­fi­ci­ava la visi­bi­li­tat. Segui­da­ment, el nombrós públic pre­sent va gau­dir de la cor­res­po­nent versió per a orques­tra, natu­ral­ment amb més cro­ma­tis­mes, mati­sant un diàleg líric i llu­minós entre l’orques­tra i el solista. Es trac­tava d’un arran­ja­ment del mateix Gui­no­vart, que també va sig­nar l’orques­tració de l’opus d’Albéniz, aire­jant l’audi­tori com un zèfir balsàmic.

El direc­tor Fran­cesc Prat havia men­tres­tant lle­git, de manera devota però també amb sen­tit d’humor, una carta ima­ginària al com­po­si­tor de Sant Feliu. El con­duc­tor viu la música amb conei­xe­ment de causa, però també amb un ins­tint patent en el seu intens llen­guatge cor­po­ral, a vega­des sem­blant que balli entre­gat sobre la tarima. La seva regi­do­ria extrau de la orques­tra una sono­ri­tat robusta i ferma, dis­ci­pli­nada i amb alta reso­lució, com vam tes­ti­mo­niar amb l’entrega envo­lu­pant de “L’Idil·li de Sieg­fried” - obra àuria, auro­ral i aure­o­lada que Wag­ner va com­pon­dre amb ten­dresa i sub­ti­li­tat, arran del nai­xe­ment del seu fill homònim. Va ser un final esplen­dorós, amb Prat recal­cant amb els braços oberts la sus­pensió del temps, com una oració pel males­tar civi­li­za­ci­o­nal del nos­tre temps, mar­cat per ido­la­tria, -la “idi­o­la­tria”- i la mal­dat.

Hi hau­ria encara esguard per un bis gran­di­loqüent, entre el bolero i la fan­fara: es trac­tava de la cèlebre sar­dana “Juny”, la mateixa que va fer Stra­vinski cla­mar “Més Gar­reta!”, tan­cant així el cer­cle de l’excla­mació. Llàstima que no va haver-hi temps per una peça del tre­pi­dant com­po­si­tor de Lomonóssov, ja que va ser ell el deto­na­dor de la pro­po­sició. Però l’art de dema­nar més va ser àgil­ment recre­ada per la GIO i ara, nosal­tres com a públic, també la podem recla­mar i posar en el punt de mira.