Artistes que arriben després d’un llarg exili

Fa uns quants anys que, a la casa atapeïda de llibres i objectes on aleshores vivia a París una meva amiga xilena, vaig fixar-me en una serigrafia que conté escrit el seu títol: Las dos Virginias. S’hi representen dues Virginia Woolf (o dues imatges d’ella) separades per una línia. A la part superior, hi ha el dibuix del seu rostre de perfil que remet a la imatge de l’escriptora de quan era jove: bella, amb una aparença delicada i prou serena. A la inferior, s’hi reprodueix una fotografia en què el seu rostre de dona madura reflecteix un patiment, l’empremta d’un trastorn mental que va turmentar-la fins al suïcidi. Aquesta foto impresa té els contorns ombrejats i damunt seu hi ha dibuixada una creu, que encara em resulta enigmàtica: una imatge ratllada, ferida? Vaig llegir la signatura de l’obra: Roser Bru. No sabia qui era. En comentar-ho a qui m’hostatjava, em va dir que era una artista catalana amiga de la seva mare que vivia a Santiago de Xile.

No sabria dir per què, havent-me colpit Las dos Virginias, no vaig interessar-me més en aquell moment per Roser Bru. Un temps després, durant una breu estada a Xile, va ser la mare (l’escriptora Mónica Echevarría) de la meva amiga qui me’n va parlar espontàniament. Em va explicar que havia arribat a Xile quan era molt jove amb el Winnipeg, el vaixell que, des d’un port de França, va transportar fins a Valparaíso més de dos mil exiliats republicans espanyols. Eren pràcticament de la mateixa edat –Echevarría va néixer el 1920 i Bru el 1923, mentre que també van morir, després d’una llarga vida, amb poc temps de diferència: l’escriptora el 2020, l’artista, el 2021– i, fent amistat, havien compartit moments, experiències i activitats de diversa mena. Echevarría l’estimava especialment per la seva implicació en la lluita contra la dictadura de Pinochet. Havien format part d’un mateix moviment, Mujeres por la Vida, que, fent accions de protesta, denunciava la repressió, s’atrevia a demanar comptes sobre els crims dels militars, preguntava pels desapareguts, però també, amb una actitud feminista, reclamava la igualtat de gènere i el dret a l’anticoncepció.

Quan vaig tornar d’aquell viatge a Xile, que vaig realitzar fa uns deu anys, vaig preguntar a les meves amigues historiadores de l’art si coneixien Roser Bru. Em van dir que sí, però que n’havien vist poca obra. Tenien consciència del fet que és una artista notable que, per la seva condició d’exiliada sense haver “retornat” mai, era quasi una desconeguda a Catalunya. Tanmateix, amb tants anys de democràcia pel mig i encara que s’hagués quedat a viure a Xile, com és que no s’havia fet cap exposició que fes justícia a la seva obra? Ha hagut de passar molt de temps fins que, afortunadament, el Museu d’Art de Girona ha volgut Superar la distància, títol de l’exposició que, amb la col·laboració fonamental de la Fundació Roser Bru, han comissariat Àlex Mitrani i Inés Ortega-Márquez. Vaig visitar-la fa uns dies. Allà, en una vitrina, hi vaig trobar un altre exemplar de la sèrie Las dos Virginias. També una altra obra relacionada amb Woolf amb un títol que al·ludeix a un dels seus textos més cèlebres: El necesario cuarto propio. Hi ha un altre dibuix de perfil de l’escriptora, amb una expressió pensarosa, a l’interior d’una estructura que representa una casa, des de la qual es perllonga una línia lila que arriba fins a una frase que tradueixo al català: “Mentre més escrius, millor persona et vas fent.” Com es fa present a l’exposició, Roser Bru, humanista que creia en la capacitat reparadora de l’art i la literatura, va fer obres que homenatgen altres escriptors tant per la seva fragilitat com per la seva dignitat: el turmentat Franz Kafka, el peruà César Vallejo i, entre altres, dos poetes víctimes del feixisme: Federico García Lorca i Miguel Hernández.

Vinculada a escriptors i escriptores catalans exiliats, Roser Bru també escrivia molt bé, comprès el català, havent sigut formada en temps de la II República. Ho mostren algunes cartes exposades, entre les quals n’hi ha d’adreçades a Josep Vicente, que va ser alcalde de Sant Feliu de Guíxols i amb el qual va fer amistat en estades a Catalunya. També unes quantes citacions. Una em va atraure poderosament: “L’exili és existència i transformació. Amb el temps, comences a ser d’un altre lloc.” Crec que ho va fer perquè em va recordar el que diu la meva amiga xilena –que, després d’haver-se hagut de desfer de moltes coses a causa d’una mudança, conserva com un tresor Las dos Virginias a la seva nova casa parisenca– sobre l’experiència de l’exili, que ella va viure llargament arran del cop d’estat al seu país. I, és clar, també vaig pensar en Mónica Echevarría en veure cartells que Bru va fer per a Mujeres por la Vida: “A conquistar la esperanza”, va escriure en un de 1987, amb el règim de Pinochet que seguia traient els ullals. Aquesta dictadura va reobrir la ferida de la seva memòria de la Guerra Civil espanyola: l’exposició mostra diverses obres que, establint un paral·lelisme amb la violència feixista perpetrada aleshores a Xile, van inspirar-se en la fotografia de Robert Capa del soldat abatut.

Coincidint breument en el temps amb l’exposició sobre Roser Bru, que es pot visitar fins a finals de març, el Museu Tàpies vol “superar la distància” que ha fet que Marta Palau, una altra artista catalana exiliada a causa de la derrota republicana a la Guerra Civil, sigui pràcticament una desconeguda a Catalunya. És per això que Els meus camins són terrestres, que va inaugurar-se tot just la setmana passada, vol ser en certa manera una revelació entre nosaltres de l’obra d’una artista que va néixer a Albesa (la Noguera) el 1934 i que, amb sis anys, va anar amb la seva família a Mèxic a bord d’un altre vaixell, el Mexique, que, des de Seta, va transportar exiliats republicans. Arribats a Veracruz, els Palau Bosch van instal·lar-se a Tijuana. Marta Palau va morir el 2022 després d’una llarga recerca artística que va començar com a pintora (hi ha a l’exposició alguns bells i misteriosos autoretrats) i va anar evolucionant cap al teixit (a l’obra de Roser Bru, que també va pensar com representar la feminitat, hi ha dones que filen: el fil que uneix, que es comparteix) i l’ús de matèries com la terra, les fustes, els vegetals. Buscar l’espiritualitat en la matèria: fer palpitar l’invisible en el visible. Per ella, “l’art és màgia i llibertat”. I és propi que l’aculli un museu que du el nom de Tàpies, que va dir que l’artista pot ser una mena de mag.