Atributs negatius, moda i tradició

En el moment en què es va pretendre instituir la religió com una estructura de poder, i per tant dotar-la d’un grau indiscutible d’infal·libilitat, de seguida es va veure que l’omnipotència de Déu presentava molts problemes. El més candent, el conflicte conceptual, per no dir-ne contradicció flagrant, entre la voluntat divina i el lliure albir. De feia ja més de 1.000 anys, molt abans del cristianisme, les millors ments pensants de l’empresa elaboraven refinadíssimes disquisicions –on ara no entraré– sobre el cas, i de tot plegat el que arribava –i continua arribant– al poble no va gaire més lluny de l’argument d’autoritat, passant per alt aspectes que avui ens poden semblar còmics, com la resurrecció de la carn –què passa amb la devorada per caníbals, si reviu en cos del devorat o en el del comensal–, el do de la ubiqüitat, si Déu és pertot arreu també és a les cases de putes, a les escombraries, al vàter, etcètera. Els doctes escolàstics tenien valuosos arguments per pal·liar-ho, però la repercussió pública era escassa.

En l’edat mitjana es desenrotlla l’anomenat pensament apofàtic, amb altres noms ja practicat de temps enrere pels orientals, els perses i els grecs; cínics, escèptics, neoplatònics, gnòstics, sufís i uns quants més hi tenen terrenys en comú. L’apofatisme consisteix a anar a l’altre extrem de l’exaltació triomfal. Com que les qualitats positives estan subjectes a quantificacions i ponderacions que les allunyen de l’absolut, semblen més segures les negatives, i això desgrana una línia argumental aparentment contradictòria, però fascinant i carregada de poesia i, al cap i a la fi, del tot versemblant i coherent, però tampoc exempta de perill, perquè al final de la negació successiva d’atributs apareix el no-res.

La identificació entre Déu i el No-res no és cap drama ni cap disbarat des de la filosofia, però com a doctrina de poder resulta inviable. No pots encoratjar un exèrcit en guerra parlant-li del buit. Alguns dels adalils de la doctrina van anar a la foguera. Als més brillants –Eckhart i Cusa al capdavant– no se’ls neguen els valors entre els savis, però pel que fa a la població han anat a parar al calaix de les rareses; no sembla necessària una enquesta de coneixement entre la majoria de la població, perquè ja sabem el resultat.

De forma gradual, l’Església de Roma s’adona que en lloc de rostir els apofàtics li va millor mantenir-los a l’última fila com un plat alternatiu, o més aviat equilibrador, en la balança del poder, també per disposar d’un arsenal d’arguments que permeti plantar cara als savis apartats de la religió –hostil o no, no afecta–, on el camí paral·lel de l’apofatisme compta amb conspicus representants, de manera obertament militant a partir de Schopenhauer, i amb una nòmina que llargament supera la dels contemporanis apologetes cristians. Encara que aparegui des de pressupòsits i intencions diferents, i en molts aspectes contraris, des de l’esmentat Schopenhauer fins als nihilistes no deixen de ser en part hereus dels apofàtics, amb apreciables i ponderables equivalències entre uns i altres.

L’austeritat, la precarietat de formes i continguts han tingut adeptes des del principi de la cada cop més perillosament anomenada civilització. Formes i fins apofàtics hi ha hagut en personatges perfectament acceptats i integrats en els cànons de les anomenades religions del llibre –per ordre d’aparició, judaisme, cristianisme i islamisme–, en les seves variants i, sobretot, en les branques relativament més àcrates, la trapa, els franciscans, però també els gnòstics, els sufís, els cabalistes.

Si entrem en la nòmina dels aliens al fet religiós, que en absolut vol dir de forma exclusiva materialistes, la llista és més llarga. Mancat d’espai per estendre’m en ressenyes i glosses –no hi renuncio per a més endavant, i centrats en cada autor–, em permetré recomanar la lectura d’alguns autors: en el rastre del mestre ja esmentat dos cops, em vaig permetre parlar des d’aquí mateix d’Eduard von Hartmann i Philipp Mailänder, tots dos, entre moltes altres coses, antecedents de Nietzsche; l’un propugna l’autoextinció com a realització suprema de l’espècie humana; l’altre és l’autor de la idea de la mort de Déu. Apuntem dues obres fonamentals, que comentarem un altre dia: Sexe i poder, d’Otto Weininger, i La Persuasió i la Retòrica, de Carlo Michelstaedter.