Tots els morts de la Guerra Civil, amb nom i cognoms
L’historiador Jordi Oliva publica un llibre sobre el llarg periple per obtenir la nòmina de víctimes a Catalunya del conflicte armat: unes 80.000
L’estudi del cost humà va més enllà de les xifres fredes i inclou la informació biogràfica que s’ha trobat de les persones que van perdre la vida
-
Fotografia del bombardeig de Cervera del 3 de desembre de 1938. UFFICIO STORICO AERONAUTICA MILITARE (ROMA), OPERAZIONE MILITARE SPAGNA. -
Jordi Oliva davant el memorial de la fossa comuna del cementiri de Cervera on van ser enterrades les víctimes de la guerra. ORIOL DURAN. -
Fitxa de l’Hospital de Sang de Tarragona corresponent a un evacuat des del front d’Aragó. CENTRO DOCUMENTAL DE LA MEMORIA HISTÓRICA. -
Una imatge dels primers dies de la guerra a Barcelona. ARXIU EPA.
¿Quantes persones van morir a Catalunya a causa de la Guerra Civil espanyola? I, més enllà de les xifres, ¿qui foren, com es deien, d’on eren, tenien família, aspiracions professionals…? A l’alba de la democràcia, l’historiador, advocat i activista cultural Josep Benet (Cervera, 1920-Sant Cugat del Vallès, 2008) vivia angoixat amb aquests interrogants que havien quedat sepultats durant la llarga nit del franquisme i que, malgrat l’eufòria pel canvi polític, semblava que continuaven sense importar: “Un país no pot esdevenir normal si no coneix, amb nom i cognoms, totes i cadascuna de les víctimes d’una guerra viscuda. El seu estudi constitueix una obligació ineludible que necessàriament cal abordar, com correspondria fer a qualsevol país civilitzat.” Jordi Oliva (Sedó, 1965) tenia 21 anys quan Benet, cercatalents d’historiadors, el va involucrar en el gran projecte del cost humà de la Guerra Civil a Catalunya. Això succeïa el 1986, poc després que arrenqués la mastodòntica tasca de recompte dels morts, directes i indirectes: militars, soldats i civils; homes i dones; nens, adults i vells; sense cap tipus de discriminació ideològica, i amb la voluntat que no fossin només un nombre fred. “Amb nom i cognoms, tots i cadascun”, com digué Benet.
Quatre dècades després, el 2023, el seu avantatjat deixeble va transferir en una tesi doctoral que va defensar a la UAB el llarg periple que ha permès resoldre el trencaclosques més complex que va deixar d’herència la guerra d’Espanya. I, el juny del 2024, el Memorial Democràtic l’ha publicat en un llibre, L’estudi del Cost humà de la Guerra Civil a Catalunya. Procés de recerca, fonts documentals i línies d’investigació (1936-1945). “No és un projecte acabat, ni probablement ho estarà mai, però quantitativament i qualitativa hem arribat molt lluny”, remarca Oliva. Molt més lluny del que s’hauria pogut imaginar quan es va integrar en la xarxa d’estudiosos (n’acabarien sent uns 200) que va crear Benet a tot el país per obtenir dades poble a poble, ciutat a ciutat, comarca a comarca. Oliva va quedar adscrit a la Segarra, el seu terreny, i el del seu mestre, qui el 1989 ja li va confiar la coordinació arreu de Catalunya.
Part de la feina d’Oliva va ser difosa a través del diari El Punt. El 2009 el diari va editar el llistat de les víctimes al front de les comarques gironines al llibre Els noms de la guerra, l’últim dels cinc volums de La Guerra Civil en imatges que El Punt va publicar entre el 2006 i el 2009 coincidint amb els 70 anys de la Guerra Civil. Aquell llistat del cost de la guerra ampliava treballs anteriors d’Oliva que també havia publicat a El Punt el 1996 i el 1999.
Durant els 40 anys de dictadura, es van ignorar per complet les pèrdues humanes de la contesa que va originar el cop d’estat del 1936. “Els franquistes tenien un desconeixement total del volum de morts, fins i tot del seu propi bàndol. No va ser objecte d’interès ni tan sols a efectes estadístics per saber quina població havia quedat després de la guerra”, explica Oliva. I ja en democràcia es va continuar esquivant. “En cap govern espanyol, fins a dates properes, mai hi ha hagut una voluntat explícita de recuperar la memòria de les persones que van perdre la vida durant la guerra. A la darreria dels anys setanta, Catalunya va ser el primer lloc on van sorgir iniciatives.” L’impuls definitiu va ser la creació, el 1984 per part de la Generalitat, del Centre d’Història Contemporània. S’hi va posar al capdavant Benet, i l’estudi del victimari es va activar coincidint amb el 50è aniversari de l’inici del conflicte armat.
Prèviament, s’havien fet, o estaven en curs, alguns treballs rellevants. Els pioners, el de la deportació als camps nazis, de la periodista i escriptora Montserrat Roig, inspirat i encoratjat pel mateix Benet, i el de la repressió franquista del 1938 al 1953, de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté. Poc després, Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font –aquest, el primer coordinador del cost humà– es van ocupar de les massacres que van causar els bombardeigs. I el mateix Villarroya estava elaborant la seva tesi sobre les baixes a la rereguarda republicana. “Faltava abordar el gruix principal de la mortalitat, i alhora la més feixuga d’indagar: els milicians i els soldats morts en la circumstància que fos, en combat, en hospitals, després d’un consell de guerra... També calia incloure la població civil anorreada accidentalment, per exemple pel material bèl·lic abandonat pels dos exèrcits, com ara explosions fortuïtes de bombes, o per atropellaments de vehicles militars”, detalla Oliva.
Els primers temps van ser de gran ajuda els testimonis vius. “Encara podíem anar pels pobles i entrevistar gent que havia entrat en quintes. Va ser una font valuosíssima.” Per contra, el desmanec dels arxius era descomunal. “Als municipals, als anys vuitanta recordo haver anat en golfes i treure de saques la documentació infestada de cagades de colom.” Oliva, professor de secundària a l’Escola Pia de Terrassa, ha dedicat molts mesos de les seves vacances a investigar en arxius militars, eclesiàstics, penitenciaris, judicials i policials disseminats per tot l’Estat espanyol. Accedir-hi per fer consultes no sempre ha estat fàcil. Ni tampoc la recollida de dades, que podien estar amagades en els papers més insospitats. Si és que hi són. “El problema és que manca informació que sí que existia el 1938. Per exemple, la del servei d’estadística de l’exèrcit republicà, que gestionava el retorn als familiars de les pertinences de les víctimes del front. Aquest fons, clau, s’ha perdut. Tampoc hi ha hagut manera de trobar els expedients que els jutjats de primera instància haurien obert d’ofici després dels bombardeigs a efectes d’identificació de cadàvers. Per lògica haurien d’estar als arxius de les audiències. La meva teoria és que els franquistes els van fer desaparèixer perquè sabien que seria la seva llegenda negra.”
Les dificultats per dur a terme l’estudi del cost humà han estat de naturaleses diverses. La manca de recursos i, al cap i a la fi, de voluntats l’han torpedinat en múltiples ocasions. “El projecte ha hagut de conviure amb un anar i venir permanent, entre l’interès sobtat i curtterminista i l’oblit més escandalós, segons conjuntures, modes o un interès mediàtic més o menys insistent. La recerca a vegades l’hem hagut de costejar amb els nostres propis recursos personals”, se sincera Oliva. El moment més crític va ser del 1995 al 2004, quan es va paralitzar. Va ressuscitar a recer de la volada que va agafar als mitjans de comunicació el concepte de memòria històrica. La vella guàrdia del projecte va veure amb desconsol com se’n parlava com qui descobreix la sopa d’all, sense ni tan sols conèixer la feina que s’havia fet fins llavors, picant molta pedra. “El país portava anys treballant-hi!”
La nova direcció col·legiada del Centre d’Història Contemporània, Enric Pujol i Lluís Ferran Toledano, va encomanar decididament a Oliva la represa, amb uns objectius renovats: informatitzar totes les dades recollides manualment en la primera etapa, incorporar les persones foranes que van perdre la vida en territori català en condició de soldat o de refugiat, i ampliar la informació de cada mort. “Als primers llistats només hi fèiem constar nom i cognom, renom si en tenia, edat, lloc i data de la mort, i pràcticament res més. A partir del 2005, vam afegir-hi la data de naixement, noms dels pares, estat civil, adreça postal, estudis, professió, càrrec (polític, sindical…), circumstàncies del decés, lloc d’enterrament… I tot allò que se’n sabés, d’aquesta persona. Construir petites biografies de cada víctima va ser un salt qualitatiu important”, anota Oliva.
El rigor ha guiat sempre l’estudi. L’obsessió per contrastar i l’actitud de malfiar-se d’allò pressuposat ha dut a sorpreses majúscules. “Per exemple, poca gent sap que molts combatents de l’Ebre van acabar morint i van ser enterrats lluny de l’Ebre: a Girona, Cervera, Manresa, Vallfogona de Riucorb… I això és així perquè les unitats sanitàries properes estaven tan col·lapsades que els ferits van haver de ser evacuats. Però consten com a morts a l’Ebre”, revela Oliva. Potser més anecdòtic, però també han caigut de la nòmina falsos morts. “Durant la repressió del 1936, hi va haver gent que van arribar a fer-se publicar la seva pròpia esquela perquè no els busquessin els revolucionaris.”
El procés no ha culminat i “sempre serà susceptible de ser corregit i millorat”. Tampoc està tancat el nombre total de víctimes. Ballarà entre 70.000 i 80.000 (entre 37.000 i 40.000, al front). Queda treball per fer. La revisió amb els nous paràmetres més exigents que es van marcar fa vint anys no s’ha realitzat a totes les comarques. A les de Tarragona i les de Lleida, sí, però en algunes de les de Girona cal posar-s’hi. També en algunes de la demarcació de Barcelona, on l’escull principal sempre ha estat la capital. “És el lloc on més complicat ha sigut fer la recerca. Però veus tan clara la tendència, que pots fer-ne un càlcul aproximat”, raona l’estudiós.
“Per cada soldat franquista mort, nou de republicans”
L’anàlisi de les dades permet fer una radiografia reveladora de l’impacte que va tenir la guerra al nostre país. El 55% de les pèrdues humanes van tenir lloc al mateix territori català. Entre un 25 i un 30%, a Aragó. Òbviament, la mortalitat femenina va ser ínfima respecte a la masculina en acció de guerra. Per edats, els pics més alts de mortalitat els representen els soldats de 18, 19 i 20 anys (la Lleva del Biberó va ser la més castigada). El dibuix dels desplaçats (catalans fugint de l’avanç de les tropes de Franco) i dels refugiats (espanyols que, pel mateix motiu, van venir a Catalunya) és ben diferent. Aquí homes i dones estan equilibrats gairebé al 50% i els infants entre zero i quatre anys són els que presenten una mortalitat més elevada. El 1938 va ser l’any més letal. Durant la retirada, les víctimes s’enfilen gairebé al 15% del còmput total, el doble que els sis primers mesos del 1936. Atenció al 1939, perquè només al mes de gener i en deu dies de febrer es comptabilitza l’11% d’aquestes morts. I, en clau de bàndols, cap sorpresa: la desproporció és enorme, “per cada soldat franquista mort, n’hi ha nou de republicans”.
El 2019, el projecte del cost humà va passar a dependre del Memorial Democràtic i des de llavors Oliva n’és assessor científic. Amb nous reptes. Els darrers anys, aquest historiador segarrenc està desenterrant documentació inèdita de l’abast de les víctimes (ja superen les 5.000) a l’exili a l’Estat francès durant la immediata postguerra, fent equip amb Noemí Riudor i Martí Picas. I persistirà. “El cost humà d’aquella guerra no va finalitzar el febrer del 1939, quan les tropes franquistes van ocupar la totalitat de Catalunya. L’estudi va més enllà i encara hi ha d’anar més. Hauria d’arribar fins a la darrera repressió del maquis en la postguerra mundial.” Hi afegeix que seria bo aprofundir en els camps de concentració, en els batallons de soldats treballadors i en la mili els primers anys de la dictadura. També resta pendent acabar de pujar tota la informació al banc de dades en línia, de consulta oberta.
És un passat present, sobretot per als descendents dels que van perdre-hi la vida. “Saber què va passar ha començat a interessar més a les terceres generacions que no pas a la generació immediata del mort, que va portar el drama familiar en solitud i en silenci. Els nets i els besnets volen saber. Són ells els que avui ploren els morts de la Guerra Civil”, sosté Oliva, que posa un de molts casos emocionants que demostren la utilitat de l’estudi. Un noi de Madrid, l’àvia del qual va morir convençuda que al seu germà l’havien assassinat a Puente de Vallecas. Doncs bé, està enterrat a Cervera. “El net ha vingut els darrers anys al cementiri a tancar el dol, en les trobades familiars que s’organitzen el primer dissabte de setembre.”
“Deia l’historiador Benet que la millor manera d’avançar en la memòria és fer recerca històrica”, subratlla Oliva, que implora mantenir viu el projecte del cost humà per completar la nòmina. I mantenir-lo viu vol dir dotar-lo bé de recursos de manera estable i amb una direcció científica reconeguda i escoltada.