Quan s’imposa el rigor en el treball acadèmic

En l’actual món globalitzat, el passat sembla tenir poca rellevància. Al cap i a la fi, el nostre valuós i cada vegada més limitat temps l’hem de dedicar a afrontar allò que ja va succeir? Serveix de quelcom mirar i reflexionar sobre un passat que ja mai més tornarà? Aporta quelcom al present? Les respostes semblen òbvies. El nostre món premia el present i el futur, no pas el passat. I, també, aposta per la immediatesa. Com més, millor. La IA és el darrer precipici en aquest camí. No serà pas l’últim. La liquiditat ens amenaça... si és que ja no ens ha fet captius.

De fet, hem arribat a un estadi on un simple clic en una pantalla pot imitar la feina d’un professional i una professional de qualsevol àmbit. Ara bé, mai la podrà igualar. I molt menys encara quan es tracti d’un treball artesà i minuciós. Dedicar hores i més hores, dies i més dies, mesos i més mesos, anys i més anys, entre lligalls i lligalls de documentació històrica, per exemple. I descobrir l’agulla en el paller, encara menys. Cal treball amb rigor. I rigor en el treball. I aquest és el cas de la recerca històrica que ha realitzat Jordi Oliva Llorens.

L’estudi del Cost humà de la Guerra Civil a Catalunya ens ha permès posar sobre la taula els ciutadans anònims, quan allò que importa avui dia és parlar dels homes i les dones d’èxit. Però l’aposta ha estat encertada. S’ha volgut incidir en aquells homes i aquelles dones que, sense aparent rellevància política o econòmica, van ser claus en la configuració de la societat pretèrita. I, sobretot, van ser exemple d’un sacrifici al qual es van trobar abocats. Descobrir els seus noms i cognoms, edat, malalties que van patir o la causa de la seva defunció, entre altres factors, no és una tasca gens fàcil. I menys quan es tracta de milers i milers. Cal perícia. També astúcia. Capacitat d’anàlisi. I paciència, molta paciència. Perquè, en aquest cas, el més fàcil seria acumular les dades. Però la cosa canvia quan aquestes dades són processades de forma analítica, comparativament i contextualitzades.

Potser calen quasi trenta anys d’ofici. De dedicació meticulosa. Massa en alguna ocasió. Però necessària. I gràcies a això hem arribat a la recerca sobre el cost humà de la Guerra Civil a Catalunya, amb el mèrit afegit d’evidenciar el fil de continuïtat amb les seves seqüeles més directes. La cronologia ho diu tot: 1936-1944. Ens ha permès recollir el més que merescut, dolorós i finalment fatal desenllaç de les trajectòries de catalans i catalanes fins ara anònims. Però també d’exiliats i exiliades aixoplugats a Catalunya des d’altres zones de la República que, malauradament per als seus interessos, també han acabat engreixant les xifres del cost humà de la guerra.

De fet, se’ns ha demostrat també com l’inici de l’exili cap al sud de França el 1939 va estar ple d’unes dinàmiques que reproduïen, i en alguns casos fins i tot amplificaven, el drama viscut durant tres anys de guerra al Principat. Marginació, fam, malalties, menyspreus i desenllaç fatal. Abandonament per part de les autoritats franceses, tal i com també abandonaren la República durant els anys de la Guerra Civil.

Tot aquest drama, a més, ha constatat l’estret grau de connexió entre la història catalana i la resta d’Europa. Catalunya no només és geogràficament Europa. Catalunya va ser un actor decisiu d’Europa entre el 1936 i el 1939 i, en bona mesura, també fins al 1944. El fil conductor és molt clar: lluitar i reaccionar enfront d’un feixisme que impactà en les vides de cada persona a qui dirigia la seva mirada.

Així doncs, estem davant de la constatació de com una recerca local, municipi a municipi, esdevé clau per entendre una dinàmica global en clau catalana, estatal en clau espanyola i continental en clau europea. Primer, per la importància de com allò que succeïa poble a poble, ciutat a ciutat, de Catalunya, comptava. I comptava molt. Perquè definia les característiques i el volum del cost humà de la Guerra Civil. I, segon, perquè després de quasi noranta anys de l’inici d’aquella realitat, estem veient escenes a Europa i Àsia que recorden aquest escenari. La tecnologia en el món globalitzat és molt més sofisticada i efectiva que el 1936. Però la violència, la repressió, la persecució, els bombardeigs, els refugiats, les execucions i altres circumstàncies mortals lligades a la guerra, eren presents el 1936 i ho són el 2025.

I, lligat a això, una darrera qüestió que se’ns ha posat sobre la taula: quina memòria històrica volem, i estem construint? ¿Cal recopilar i reconèixer els morts i ferits d’aquell bàndol que no només va perdre la guerra, sinó que amb ells i elles van començar també a decaure les esperances d’una gran part d’Europa –que poc després acabaria immersa en un conflicte de dimensió planetària com va ser la Segona Guerra Mundial?

Els catalans i catalanes republicans, així com republicans i republicanes procedents d’altres territoris espanyols, que acabaren enterrats a Perpinyà, han començat a haver d’estar reconeguts per les autoritats franceses. Amb poca motivació. Però no els ha quedat cap més remei. La recerca del cost humà de la guerra els hi fa forçat. L’extrema dreta que governa la ciutat ben poca sintonia política pot tenir amb aquest drama. Al cap i a la fi, és el drama dels seus adversaris pretèrits. Però no ha pogut mirar cap a un altre costat.

La dreta i l’extrema dreta espanyoles ja sabem com intenten aturar, especialment traient-li legitimitat a tot allò que tingui a veure amb la memòria històrica. I si ve de Catalunya, encara més. No fos cas que pugui desballestar mites com el d’una Transició que va acabar blanquejant allò de què encara avui dia se n’està arrossegant les conseqüències. Sens dubte, el resultat de la recerca sobre el cost humà de la Guerra Civil a Catalunya és per a ells una nova pedra a la sabata.

La Generalitat, compromesa fermament en la recuperació del nostre passat més recent, té davant seu un important filó per anar donant més cos a una etapa especialment sensible. La recerca del cost humà permet institucionalitzar al màxim nivell protagonistes anònims d’aquella etapa. Retre-li homenatge i reconeixement és necessari i merescut. Simplement, per fer justícia a aquells ciutadans i a aquelles ciutadanes que veieren truncades les seves vides, així com unes esperances de futur que foren segades de manera cruel.

I allò més important de tot plegat: aquesta recerca s’ha fet amb professionalitat. La IA tremola. S’ha adonat que mai podrà arribar a uns nivells on sí que ho fa el treball amb rigor, compromís i, sobretot, esperit crític i analític. La memòria històrica té present. I també futur.