“Si ho controléssim tot, la vida seria terriblement avorrida”

Ho visc una mica com una male­dicció, en rea­li­tat. Sem­pre estic bus­cant, i acabo tro­bant alguna cosa dife­rent. Aquesta cosa dife­rent m’agrada, perquè m’agrada l’atzar en la vida. És rara, la vida, perquè la volem con­tro­lar i por­tar cap a coses bones i ens dis­gus­ten molt les dolen­tes, però si ho con­troléssim tot, la vida seria ter­ri­ble­ment avor­rida. I la vida té inten­si­tat quan te la jugues i també quan des­co­brei­xes coses ines­pe­ra­des. Ales­ho­res, en aquest sen­tit, és una male­dicció, perquè m’agra­da­ria ser un cine­asta que ja té unes for­mes con­so­li­da­des i fixa­des. Però bé, és el que m’ha tocat. Ara estic inten­tant armar una nova pel·lícula amb una nova forma que ja sigui la defi­ni­tiva, però pot ser no ho sigui. I, sens dubte, serà molt dife­rent de Mor­laix. Ho visc amb una bar­reja de male­dicció i també de plaer. És el meu destí, i ho accepto.

Sí, a la pel·lícula l’atzar va pas­sar molt més del que desit­java i molt més del que sol pas­sar en les meves altres pel·lícules. I lla­vors, quan l’atzar o el des­con­trol van comença a pas­sar i em vaig ado­nar que no el podia con­tro­lar, de sobte jo vaig can­viar el xip i vaig dir: “Bé, el des­con­trol, l’atzar, seran part de la pel·lícula.” Ales­ho­res això passa en molts ele­ments i, en par­ti­cu­lar, també en el diàleg. Vaig deci­dir plan­te­jar la pel·lícula de manera que els actors la pogues­sin viure i dir coses d’una manera molt lliure. I van sor­gir fra­ses, per a mi, molt enigmàtiques, però que també em pro­du­ei­xen molt de plaer. Com quan Jean-Luc diu: “Cal morir en el moment de ple­ni­tud, no al moment de tris­tesa.” O quan diu: “Tinc més por de l’amor que de la mort.” Quina frase més mis­te­ri­osa! La poso a la pel·lícula, però sense saber gaire bé què vol dir, no he de saber-ho per força.

Ho és l’art, de fet. Quan l’art és art, quan no és pro­pa­ganda, fa aquesta invi­tació a refle­xi­o­nar en un mateix i en l’altre. Per això té valor i per això exis­teix allò poètic, perquè té aquesta gràcia. L’art et con­necta a través d’una obra amb els altres éssers humans, i ho fa des de l’emoció. Men­tre que la filo­so­fia resol algu­nes qüesti­ons, alguns pro­ble­mes humans des de la raó, l’art ho fa des de l’emoció. El que et pro­por­ci­ona l’art és una porta d’entrada al teu conei­xe­ment i al de l’altre. I al de l’altre en relació amb tu. Ales­ho­res hi ha obres que són més den­ses i més riques que altres, i d’altres que són una mica més tan­ca­des, sim­ples.

Amb Mor­laix crec que m’ha que­dat una pel·lícula molt rica for­mal­ment i molt densa. Per això em dona un plaer espe­cial com­par­tir-la amb l’espec­ta­dor, perquè crec que és espe­ci­al­ment per­so­nal i oberta a l’espec­ta­dor, en rea­li­tat. És una para­doxa. És pot­ser la meva pel·lícula més per­so­nal, més lliure, i alhora la que més plaer crec que pot donar a l’espec­ta­dor.És una pel·lícula que la pots veure moltíssi­mes vega­des, i a cada visi­o­nat, la gau­diràs des d’un altre lloc, i hi veuràs altres coses.

En honor a la veri­tat, no m’he sorprès. Pri­mer perquè tinc fills uni­ver­si­ta­ris, filles en el meu cas, i perquè he rodat la pel·lícula amb joves. El que estic dient és que és sor­pre­nent per als adults. En aquest sen­tit, per a mi no és sor­pre­nent perquè jo ja sé que són molt cul­tes. El que m’ha sorprès més, si et dic la veri­tat, és la falta de por de par­lar en públic, en els debats. Par­len, han par­lat molt arti­cu­la­da­ment i molt lliu­re­ment i sense cap com­plex, pot­ser en una sala amb 200 com­panys, amb un senyor que no conei­xen de res. Això està molt bé. Però el dis­curs, l’anàlisi, la pro­fun­di­tat, això no m’ha sorprès perquè ja ho havia vist.

En aquest viatge amb la pel·lícula he après mol­tes coses, quan la vaig fer i ara en el recor­re­gut que hem fet pre­sen­tant-la a uni­ver­si­tats. L’últim que he après és que el pro­blema és dels adults. Els joves són com són, i ales­ho­res si l’adult els posa un capot super­fi­cial, ells res­pon­dran super­fi­ci­al­ment. Si l’adult els posa un capot pro­fund, res­po­nen amb pro­fun­di­tat. Com que els adults pen­sem que són super­fi­ci­als, es com­pleix la pro­fe­cia de Segis­mundo [per­so­natge de l’obra La vida es sueño, de Cal­derón de la Barca]. Diu que va tan­car el seu fill perquè li van dir que seria vio­lent. I el fill res­pon: “No, he estat vio­lent perquè m’has tan­cat.” Quan els he posat Mor­laix a la uni­ver­si­tat, amb la com­ple­xi­tat del seu llen­guatge, hi han entrat de mil mera­ve­lles. I l’han gau­dida, ana­lit­zada, comen­tada sense cap mena de pro­blema. Però, és clar, cal donar-los aquesta pel·lícula. Si jo vaig a la uni­ver­si­tat i els poso Los Ven­ga­do­res, com que és super­fi­cial la pel·lícula, serà super­fi­cial el diàleg. Però la culpa és dels adults, hi ha una imatge dis­tor­si­o­nada nos­tra que pensa que són super­fi­ci­als i la con­so­li­dem ofe­rint-los coses super­fi­ci­als.