Música
Anna Andreu
Cantant, guitarrista i compositora
“A mi Youtube no em dona el menjar. Que la gent vingui als concerts, en canvi, sí”
L’artista de Sant Quirze del Vallès publica un tercer disc, ‘Vigília’, a duo amb Marina Arrufat i inspirat en la nocturnitat
“No crec que hi hagi cap fórmula per fer una bona cançó, cada músic ha de saber trobar la seva”, defensa
Les lletres que em sortien, al principi, tenien més a veure amb els Setze Jutges que amb Els Pets
El més important és tenir segell propi. Atrapes l’oient per la dicció, les melodies, per com cantes...
Abans componia a la nit, però ara ja no. És quan estic més tensa, tota la vida he tingut pors...
[Publicar el primer disc en ple confinament] va ser, en el meu cas, una bona decisió!
No fa ni músiques urbanes ni deu ser l’artista més adequada per actuar en segons quins escenaris d’una festa major, però la irrupció, fa cinc anys, d’Anna Andreu (Sant Quirze del Vallès, 1988), a qui fins aleshores coneixíem com el 50% del grup Cálido Home, és probable que sigui una de les millors coses que li hagin passat a la música en català en aquest temps. Sempre a duo amb la seva parella, la violinista –aquí en funcions de bateria– Marina Arrufat, porta ja tres discos (l’últim dels quals, Vigília, publicat el mes passat) revelant-se com a cantant de veu captivadora, misteriosa i calmant. El seu concert el pròxim dia 3 a L’Auditori de Barcelona amb Mar Pujol (una altra veu a tenir en compte!) fa dies que té les entrades exhaurides.
Per què ‘Vigília’?
El concepte que fila tot el disc sol sortir a mig procés. Quan començo, no tinc gaire idea de les coses sobre les quals acabaré parlant. Però quan ja tinc fetes unes quantes cançons, i amb una mica més, ja, de tranquil·litat i distància, rumio sobre quins punts en comú poden existir entre elles. En aquest cas vaig adonar-me que la nit era un element present en pràcticament totes les cançons i vaig entendre una mica els motius pels quals les havia escrit.
Va fer el disc en la ‘vigília’del naixement del seu fill, Ovidi.
Sí, estàvem en plena vigília d’un moment important, ja que la Marina i i jo estàvem a punt de ser mares. No obstant això, aquesta idea de vigília la vaig tenir clara una mica més tard. En un principi tenia més a veure amb aquells moments de la nit abans d’anar a dormir en què a tot arreu hi ha un gran silenci... menys al teu cap! Furgant-hi, vaig trobar que venia de les vigílies romanes, que eren un seguit de torns de vigilància en què calia estar a l’aguait, així que tot plegat quadrava força amb aquesta altra idea d’estar alerta de qualsevol cosa que pugui passar.
Aquests moments són també els més creatius, en el terreny artístic?
Abans, durant la nit, componia més, però ara fa temps que ho faig de dia. A la nit, de fet, és quan estic més tensa. Tota la vida he tingut pors... No sé si pot tenir res a veure amb la creativitat, això, però m’imagino ple de coses fosques que poden arribar a passar. L’endemà, quan em llevo, sempre hi ha un gran descans, ja que veig que han marxat tots aquests fantasmes i m’adono que tot plegat era conseqüència de la foscor i la soledat. Si no hi ha res que em distregui del meu propi pensament, però, acostumo a anar a llocs bastant foscos...
Estava a punt de néixer un disc però, com dèiem, també un fill. Van entrelligar-se, els dos processos?
Bé, va ser fort, ja que, a part de les bateries, que les havíem fet abans, el disc vam gravar-lo quan l’Ovidi tenia només dos mesos. De tota manera són coses que he viscut des de llocs molt diferents. Amb els discos soc sempre molt racional, faig i desfaig mil vegades, és una feina de formigueta. Amb una criatura, en canvi, m’estic adonant que tot surt més de les entranyes. No fas i desfàs perquè, simplement, no tens temps de fer i desfer! Fas el que bonament pots... i encara gràcies!
Sempre fa discos curts, de vuit cançons i llestos.
Em costa molt donar per bona una cançó, una estrofa, un vers... Penso molt en el fet que, aquestes cançons, hauré d’estar-les cantant en directe durant els pròxims mesos o anys, així que, si no m’hi sento plenament còmoda, les deixo fora encara que el disc acabi sent força més curt.
Amb tres discos firmats com a Anna Andreu, a més dels que va fer amb Cálido Home, ha après a tenir ben clar què fa bona una cançó?
No crec que hi hagi cap fórmula, més aviat cada artista ha de saber trobar la seva. En el meu cas em funciona comprovar si una cançó, en treure-li la lletra, la melodia m’aguanta. I, si sense aquesta melodia, la lletra s’aguanta per si sola i em sembla interessant. Cal que aquests dos elements siguin prou forts per si mateixos. Si tinc una lletra que no em diu res, per molt rodona que sigui la melodia que hi ha al darrere, no la donaré per bona.
Jordi Matas (Ferran Palau, El Petit de Cal Eril...) s’ha convertit en el seu productor de confiança. Què creu que hi aporta, en la música que fa?
Sap trobar sonoritats molt característiques però, sobretot, sap donar vida a les gravacions. Una cançó pots enregistrar-la de mil maneres diferents però, al final, la gent l’escoltarà d’una sola forma, així que ha de tenir màgia. Aquesta idea, a en Matas, el té obsessionat, en un sentit positiu. No és qüestió de perfecció, però, sinó d’ànima, que és una cosa, crec, que en aquest disc, que sona més cru i pelat que els anteriors, hem aconseguit bastant. En Matas, en resum, ha contribuït moltíssim a fer que les cançons sonin honestes i genuïnes.
I amb segell propi.
Exacte, que és el que compta de veritat. Si en les cançons hi poses vint trompetes, o una arpa, o un cor de nenes, però no tenen allò que fa que la gent les identifiqui com una cançó d’Anna Andreu, no em sentiré satisfeta. Al capdavall, atrapes l’oient per la teva dicció, per la manera com cantes, per les melodies que fas...
La Marina [Arrufat] és violinista clàssica, però aquí toca la bateria. Surt en algunes de les fotografies promocionals com si Anna Andreu, en realitat, fos un duo. I, a més, és la seva parella. Quin és el seu paper, exactament?
No té gaires ganes d’estar en el focus, se sent còmoda en un segon pla, però en realitat aporta moltes coses. La Marina entra en el procés quan jo tinc ja una melodia i una veu. L’hi ensenyo i tinc en compte sempre moltíssim el seu criteri! A banda d’això, però, juga un paper molt important en els concerts. És violinista de formació clàssica i, en tot, hi veu sempre un marge de millora. Jo, en determinats aspectes, he d’admetre tot sovint que no sóc una persona gaire disciplinada ni rigorosa. Ella, en canvi, especialment quan toca preparar els espectacles, hi posa molta energia i insisteix, sovint de manera obsessiva, en la idea que no hem de tocar “a la vegada” sinó que hem de fer-ho “juntes”. Al capdavall, en una orquestra, no són 30.000 tocant al mateix temps sinó un grup de músics que es mouen, toquen i respiren junts, la qual cosa la Marina s’ha esforçat molt a fer-me entendre. Es fa difícil diferenciar què aporta al meu “projecte” i a la meva vida, però, ja que en tots dos casos són aportacions de 360 graus!
Va començar el seu projecte en solitari quan molts artistes devien considerar que era el pitjor moment per fer-ho: en ple confinament.
Sí, però en el meu cas va ser una bona decisió que he d’agrair a la Louise [Sansom, responsable de Hidden Track, segell per al qual grava Andreu i, també, músics com Ferran Palau i Mar Pujol]. Hi havia força gent amb el disc sortit del forn que va decidir ajornar el llançament dues o tres setmanes... i que van acabar convertint-se en mesos. Pau Vallvé, Maria Jaume i jo vam ser dels pocs que vam decidir arriscar-nos i, en el meu cas, va funcionar molt bé, ja que la mena de música que faig, amb la gent tancada a casa, i sense tenir mil novetats per escoltar, o amb els algoritmes deixant uns dies d’anar com bojos, va revelar-se força adequada per aquests moments tan íntims i estranys. Podria haver estat un error, i segurament si hagués fet bachata hauria esperat un moment en què la gent pogués ballar, però molta gent ens va conèixer, va connectar amb les lletres d’una manera, crec, més transcendental i, quan les sales van començar a obrir, ens vam fer un tip de tocar! Sé que molts músics van passar-ho malament, però, en el meu cas, el que vaig viure professionalment aquells mesos no ho canviaria mai!
Llegia dir-li que, després de Cálido Home, on cantava en anglès, emprendre un nou projecte en català li va provocar ansietat.
Sí, perquè no havia escrit mai en català i la música que s’estava fent en català, per la seva estètica, no pas per la llengua, no m’acabava d’agradar. Vaig adonar-me que les lletres que em sortien tenien més a veure amb els Setze Jutges que no pas amb Els Pets, i això, francament, em provocava molta inseguretat. Estava convençuda que me les llançarien pel cap i no em menjaria un rosco, però, quan va sortir Els mals costums (2020) i vaig començar a entendre que, entre allò que més destacava la gent, hi havia les lletres, vaig començar a sentir una gran pau i a pensar: “Ostres, doncs potser sí que hi ha algú a qui li interessa això que faig!”
Des de fa un temps, viu de la música. Canvia la manera d’escriure cançons quan saps que és amb això que t’hauràs de pagar el lloguer del pis?
Ho tens present, sí, no és una cosa que es pugui negar. Fa que et capfiquis no únicament en què pot o no agradar a la gent, sinó en què inverteixes i en què no. O en quan trigaràs a recuperar allò que inverteixes. Amb el primer disc ni hi pensava, en aquestes coses, bàsicament perquè estava convençuda que no seria rendible. Ara, però, has de triar bé allà on fas la inversió i on no...
I on la fa?
En allò que pugui ajudar a fer bons espectacles. Em nego, per exemple, a gastar milers d’euros en un videoclip que la gent, amb sort, mirarà durant vint segons. A mi Youtube no em dona el menjar. Que la gent vingui als concerts, en canvi, sí.
Per acabar: què l’ha influït més, els Setze Jutges o Els Pets?
No sé si cap dels dos [riu]. De petita vag escoltar molt Paco Ibáñez, Marina Rossell... Ara, però, escolto molt l’Adrianne Lenker [Big Thief], que calma molt el meu fill... i em calma molt a mi!
Perfil
Una gran família
Part, amb Eduard Pagès, del duet Cálido Home, un projecte en llengua anglesa inspirat en algunes bandes indie-folk del moment, Anna Andreu va presentar-se com a solista en plena pandèmia (i en llengua catalana) amb Els mals costums, un disc que va revelar-se com el bàlsam perfecte per a aquells temps de confusió. La mida (2022), fet a continuació, era, segons recorda, un disc “menys cru, amb més producció”, i Vigília, publicat el febrer passat, inclou moments tan bons com un duet amb Mar Pujol (Prats de Lluçanès, 1999), autora, l’any passat, d’un disc de debut d’allò més remarcable, Cançons de rebost, i amb qui comparteix segell. “M’agraden les seves cançons i m’agrada sentir-me tan identificada amb artistes de Hidden Track com ella o en Ferran [Palau]”, explica. “Som projectes que, d’alguna manera, estan uns molt a prop dels altres, som una gran família.” Andreu té lloances, també, per a la instigadora del segell, Louise Sansom: “Va confiar en mi quan sortia del no res i ha possibilitat que em pugui dedicar a fer cançons.” Anna Andreu actuarà les pròximes setmanes a Barcelona (3 d’abril), Reus (12, Festival Accents), Banyoles (4 de maig), Vilassar de Dalt (24, Festival Floral) i Vilanova i la Geltrú (4 de juliol, Festival Vida).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.