El premi Documenta no vol travessar més deserts

En 45 anys, és el tercer cop que el premi Documenta es concedeix ex aequo. En canvi, hi ha hagut fins a nou edicions declarades desertes. Però el tarannà del premi ha canviat, segons afirma l’editora de L’Altra, Eugènia Broggi, que publica les obres premiades. “Hem decidit no enviar més missatges pessimistes, que sembla que és el que passa quan declares un premi desert. I hem estat tan positius que hem tornat a declarar un ex aequo, amb dues obres molt diferents.”

I els premiats han estat el recull de relats Un gat negre al jardí, d’Irene Zurrón, i Els crits, de Víctor Recort. “Un gat negre al jardí són uns contes que es fixen en el pas de la infantesa a l’edat adulta, amb un llenguatge atmosfèric i poètic; i Els crits, tot i l’aparença de thriller i algunes escenes dures, és una denúncia d’una mena de masculinitat que, per sort, està desapareixent”, sintetitza Broggi.

“Des de la llibreria Documenta, que acaba de complir 50 anys, valorem aquest premi, que ja en té 45, molt favorablement; tot i que potser no són llibres perfectes, tenen una llum potent que il·lumina el futur”, opina Eric del Arco, llibreter i coorganitzador del premi, que limita l’edat dels participants a 35 anys. Tant Zurrón com Recort són nascuts el 1990, per tant, aquesta era la darrera convocatòria en què es podien presentar.

Un gat negre al jardí aplega vuit relats melancòlics amb les veus protagonistes d’una professora de secundària, una dependenta de temporada, una estudiant a l’estranger, una nena que ensopega amb el cadàver d’una jove, una dona-ocell nascuda d’una muntanya de cendra, etcètera, s’enfronten amb un món inquietant i confús. “Només els gats que es passegen per alguns dels relats són capaços de pressentir alguna cosa.”

Els crits desplega en una sola nit “una història sòrdida on uns cràpules, tres feres testosteròniques i reis anys enrere de la teleporqueria, es retroben per desfer-se del cadàver d’una jove que un d’ells ha matat i col·locat precàriament dins d’una nevera”.

Irene Zurrón (Palma, 1990) és graduada en Llengua i Literatura Catalanes per la Universitat de les Illes Balears. Viu a Sant Feliu de Llobregat i fa de professora substituta a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2021, va publicar la novel·la infantil La tribu enmig de la muntanya, premi Carmesina de la Safor.

Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990), com a Víctor Parkas va publicar Game boy (Caballo de Troya, 2019), un recull de contes i assajos narratius, i va participar en les antologies Una risa nueva (Lengua de trapo, 2018) i Ya no recuerdo qué quería ser de mayor (Temas de Hoy, 2019). Des del 2020 escriu exclusivament en català, i l’any 2022 va publicar Pont aeri (Empúries, 2022), la seva primera novel·la. Actualment forma part de l’equip de programació d’activitats de la Llibreria Finestres i col·labora a la premsa.

“Vaig estar anys escrivint articles i narrativa en castellà, però el 2019 vaig decidir que no tornaria a fer-ho, tot i que el castellà és la meva llengua materna; és una opció política”, declara Recort, que escriu segons va sortint, sense plantejar-se la tesi del que realment parla. Li agrada Breat Easton Ellis, per “la masculinitat torta i el món obscur que retrata”.

“Faig obres breus perquè no tinc gaire temps per escriure, entre la feina i la família, per això parteixo de referents fàcils de reconèixer per qualsevol lector i així m’estalvio pàgines”, confessa. També que el detonant de l’obra va ser una discussió entre Salvador Sostres i Carlos Navarro el Yoyas, sobre els sous que haurien de cobrar, o no, el personal de neteja dels hospitals. “M’obsessionen una mica els opinadors i tertulians. No diria que en faig una denúncia, però sí que soc molt crític amb ells.”

Irene Zurrón aprofita la seva intervenció per queixar-se de la falta de circulació fluïda entre el que es publica als Països Catalans. I té raó, costa que l’intercanvi i la distribució entre el que s’edita a Catalunya, València i les Balears siguin equilibrats.

“Vaig conèixer aquest premi perquè de jove ens van fer llegir L’extinció, amb què Sebastià Alzamora el va guanyar”, precisament compartint-lo, com ella. En el cas d’Alzamora, amb Vicenç Pagès.

“Un gat negre al jardí són vuit contes independents, tot i que els vaig escriure molt lligats. Parlen de la desubicació, hi ha una certa desmitificació de la família i una sèrie de personatges no gregaris que se senten fora de lloc per motius externs, tot i que els acaben afectant íntimament”, comenta Zurrón.

“He cuidat igual el contingut que la forma; tot i que puguin ser una mica densos i poètics, penso que es poden llegir amb facilitat”, mig proclama, mig demana, amb un somriure. “He treballat molt les el·lipsis, perquè m’agrada construir narracions partint d’aquesta buits”, conclou.

Tots dos autors es mostren molt satisfets d’haver rebut el premi, fins i tot amb el fet d’haver-lo de compartir. “Bé, quan vaig saber que la dotació també era a mitges, no tant”, admet Recort amb simpatia.