Una comèdia ben estranya

La misericòrdia és defineix com una disposició a compadir-se del sofriment i les misèries alienes que pot inspirar una pràctica favorable al perdó i a la reconciliació. Certament, hi ha alguna cosa de tot això a Miséricorde , però a la manera d’Alain Guiraudie, un cineasta interessat en el desig i el misteri dels éssers humans. També sembla un hedonista que, celebrant el plaer dels cossos, pot mostrar una pulsió destructiva, una atracció cap a alguna cosa obscura. Només recordar que és el director de l’inquietant L’inconnu du lac (2013), amb el qual va imaginar un mena de paradís homosexual a plein air on el desig circula vivament a la vora d’un llac, fins que un crim (i l’atracció pel criminal) hi projecta una ombra sinistra. També hi ha un crim en aquesta seva darrera pel·lícula, que, amb participació en la producció de l’Andergraun Films de Montse Triola i Albert Serra, té un bosc com a escenari especialment rellevant.

Nascut en una petita ciutat occitana, Vilafranca de Roergue, Guiraudie té la tendència a ambientar el seu cinema en el món rural, presentant-lo, en principi, com un lloc tranquil i amable, però on s’hi va revelant alguna cosa que no ho és. Miséricorde ho exemplifica al màxim. La pel·lícula comença amb el retorn al seu poble (el seu nom fictici és Saint-Martial) d’un jove Jérémie (Félix Kysyl), amb motiu de la mort de l’home amb el qual, essent adolescent, havia començat a treballar com a flequer. Mantenint Jérémie una bona relació amb la recent vídua, personatge encarnat per una actriu (Catherine Frost) de comèdies franceses lleugeres que sembla a gust en una de tan estranya, es fa evident la seva tensió amb el fill d’aquesta i del traspassat. De fet, hi ha moltes tensions i conflictes, també molts de secrets i mentides, que es manifesten en la relació entre diversos personatges. La presència de Jérémie sembla alterar tothom, crea un desig confús en els altres. L’aparició d’un cadàver en el bosc, amb els indicis d’un crim, farà que intervinguin uns policies, que fins vigilen el son dels sospitosos, i un capellà amb un comportament desconcertant amb efectes hilarants. Hi ha bolets verinosos i es beu molt de pastís. Amb un humor negre, és una comèdia estranya (barrejada amb un thriller també estrany) que pot provocar una perplexitat estranyament joiosa: una llibertat irreverent et sorprèn a cada moment.