“Hauríem d’haver fet alguna cosa més?”

Hi ha sèries que bé mereixen l’etiqueta “la sèrie que tothom hauria de veure”. Adolescence, la sèrie creada per Stephen Graham (també actor) i Jack Thorne, dirigida per Philip Barantini, i de la qual ara tothom parla ha sabut tocar la fibra i despertar una onada de recomanacions merescudes, per diversos motius. Al Regne Unit moltes veus autoritzades ja demanen que es projecti als instituts. Realment es tracta d’una minisèrie dramàticament colpidora de les que et deixen trasbalsat. El punt de partida del primer dels quatre episodis planteja què passa a l’entorn familiar d’un adolescent de tretze anys quan, de cop i volta, és detingut acusat de l’assassinat d’una companya de l’institut que ell nega haver comès. Evidentment, com a pare, si ell t’ho jura i perjura, te’l creus, però és que les proves són prou convincents. A partir d’aquí, cada capítol treu a la llum problemàtiques que estan a l’ordre del dia, arreu: l’assetjament, les xarxes socials, la misogínia, el sexe, la crisi de personalitat, l’educació escolar i la familiar, la violència... Tot fa basarda perquè ho vivim constantment en aquesta societat en què triomfa el culte al cos, als diners i a l’èxit ràpid, en què les relacions solen ser més tòxiques del que haurien de ser. Que s’hagi decidit narrar-ho cada quatre capítols en quatre plans seqüència, la fa especial. Per la filigrana tècnica que et deixa bocabadat i perquè les interpretacions són monumentals –el jove protagonista i debutant!–. Però sobretot perquè no dona treva a l’espectador, que viu una experiència immersiva, incòmoda, dolorosa i finalment devastadora. Perquè sí, allò que veus t’afecta, tots anem perduts i segurament hauríem pogut fer més. Jo també crec que sí.