Mirar sempre de cara, però amb un peu a l’infern

Amb la pri­mera pre­gunta que li faig, ja m’adono que no vaig bé. Se m’acut, pel fet que Cris­tina Núñez (Figue­res, 1962) ha tre­ba­llat sem­pre a par­tir d’auto­re­trats, dema­nar-li pel procés de dis­tan­ci­a­ment que li deu haver exi­git aquest exa­men con­ti­nuat de si mateixa, per les màsca­res que una tal inda­gació com­porta. I ella res­pira fondo, mira a un cos­tat i a l’altre, com si busqués un lloc on estin­to­lar-se i armar-se de paciència per tor­nar a expli­car el que deu haver hagut d’acla­rir mil cops, abans d’ara. “És que no n’hi ha cap, de distància: d’això va el que faig”, em diu. Per aquesta raó tam­poc no neces­sita inter­po­sar cap fil­tre, sigui de pudor o d’exhi­bició, entre ella i la seva imatge. Màsca­res? Què és això? “No exis­tei­xen”, declara rotunda, “no són sinó face­tes de la mateixa per­sona que també la defi­nei­xen”. Fins i tot les sel­fies, afe­geix, que sem­bla­rien el con­trari d’un des­pu­lla­ment, amb les seves poses estu­di­a­des, també diuen alguna cosa de nosal­tres, “són una part del que som, la punta de l’ice­berg”. M’ha repli­cat amb vehemència, però no pas amb recri­mi­nació, com si més aviat em fes part del des­vet­lla­ment que va aju­dar-la a ella a obrir-se al món. Hi haurà un moment, al final de la con­versa que man­te­nim men­tre ens pas­sejàvem per les obres que exposa fins al 29 de juny a l’Escor­xa­dor de Figue­res, que fins i tot se m’esca­parà dir-li: “Par­les com si ense­nyes­sis el que fas per pri­mera vegada, amb l’emoció dels començaments”, i a ella se li esca­parà una mena de crit. “De debò?” Perquè no el vol per­dre, l’espe­rit del prin­cipi, que ho aguanta tot, que és a l’ori­gen de tot, com tam­poc renun­cia a la part de dolor amb què venia: de la infància des­val­guda, de la sepa­ració dels pares quan era nena, dels cinc anys d’addicció a l’heroïna, del pas per la pros­ti­tució per pagar-se les dosis, de la fugida de casa per tro­bar el seu propi camí.

So What, la pri­mera expo­sició antològica que li dedica la seva ciu­tat natal, amb el comis­sa­riat de Krystyna Dul i Paul di Felice, té lloc just davant de l’edi­fici on va viure la seva família fins que se’n van anar a Bar­ce­lona. Ella tenia un any. “El pare era agent de dua­nes, vivíem amb un cert con­fort, sem­pre de llo­guer, i aquesta casa, veus?, en aque­lla fines­tra del pri­mer pis, va començar tot.” Un dels seus nebots, el jove cine­asta Nicolás Auger, l’ha aju­dat a crear una peça que cele­bra aquest retro­ba­ment: un vídeo del desem­bre pas­sat on es des­do­blen les imat­ges anti­gues de la vida de família al pis figue­renc i les del retorn de Cris­tina Núñez (actu­al­ment ins­tal·lada en un poblet de Luxem­burg), que ja no va poder acce­dir més que a l’escala i el replà. Hi ha un moment en què se super­posa la imatge actual d’ella deso­lada davant la porta tan­cada del pis i la de la seva ger­mana petita obrint-la des de dins. S’esgar­rifa davant el ver­ti­gen que pro­voca el xoc de les dues imat­ges, perquè aquesta ger­mana, la mare de Nico, va morir fa poc de càncer. És la segona que ha per­dut en poc temps de les cinc que tenia. La va acom­pa­nyar fins al final, encara que la seva relació no va ser fàcil; tam­poc amb les altres, “dones pode­ro­ses”com la dis­se­nya­dora Pati Núñez, l’escrip­tora Isa­bel Núñez, l’empresària Alícia Núñez. “Jo era la més vul­ne­ra­ble, la tonta, una merda, la peça que no encaixa, això era jo.” Parla de la seva inti­mi­tat sense cap rubor, sem­pre de cara, com va fer amb l’explo­ració del pas­sat fran­quista de la seva família, vin­cu­lada també obs­cu­ra­ment als nazis a pesar que, ori­gi­na­ris de Huelva, són tots des­cen­dents de jueus con­ver­sos, els mar­rans.

Pro­fessa un res­pecte pro­fund per les emo­ci­ons, perquè “poden can­viar el món”. És escol­tant-les, obser­vant-les quasi des­pi­e­ta­da­ment, que emprèn un procés d’intros­pecció i pen­sa­ment que troba alli­be­ra­dor. N’hi ha que en fan lec­tu­res pre­ci­pi­ta­des, com les comissàries d’una expo­sició que, davant del seu tre­ball, van acon­se­llar-li: “Hau­ries de resol­dre els teus pro­ble­mes abans de mos­trar-los al públic.” No havien entès res del que es pro­posa Cris­tina Núñez, que és jus­ta­ment “abo­lir la distància”, con­nec­tar amb la gent cor­rent, la por­tera, el pagès, l’anal­fa­bet, a través de l’emoció, que és allò a què ha renun­ciat l’art con­tem­po­rani, diu. El seu mètode és total­ment invers: “Neces­sito tenir un peu a l’infern per tre­ba­llar amb dro­go­ad­dic­tes o amb ado­les­cents depri­mits que es fan talls a la pell”, diu a propòsit dels tallers d’auto­re­trat basats en la immersió en l’incons­ci­ent (SPEX, The Self-Por­trait Expe­ri­ence) que ha impar­tit a pre­sons, ins­ti­tuts i cen­tres soci­als de tot el món i que han des­per­tat l’interès dels psicòlegs pels seus bene­fi­cis terapèutics. “Per què he sobre­vis­cut a la meva baixa auto­es­tima? Perquè he entès que també forma part de mi, hi he enra­o­nat, i a vega­des soc feliç.” No se’n refia gaire, però, de la feli­ci­tat. “Veus aquesta foto?”, i m’asse­nyala un pri­mer pla on surt geme­gant de dolor. “Pas­sava per un dels moments més feliços de la meva vida. Havia sor­tit d’una depressió fonda i tot anava bé, però havia de recor­dar-me de la part fosca perquè no volia tor­nar-me arro­gant. El dolor m’estal­via de caure en l’estu­pi­desa. És el que em per­met estar oberta als altres.”