Rosa Maria Martínez Ascaso, bibliotecària i documentalista, ha exercit la seva professió en diverses biblioteques, com ara la de Sallent, la de Sabadell, la Biblioteca de Catalunya i la de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. És una reconeguda especialista en Shakespeare i té una biblioteca particular de més de 3.000 llibres sobre l’autor anglès.
Amb A. Usandizaga va escriure el llibre Bibliografía de traducciones españolas de las obras de William Shakespeare (1989), publicat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques.
L’editorial Cossetània ha publicat quatre llibres de l’autora: Shakespeare i la Natura. Inspiració i Simbolisme (2009), Sexpeare. Amor i sexe en Shakespeare (2019), Rere el somriure de Shakespeare (2021) i el llibre juganer i original en què l’autora fa parlar tot de personatges famosos sobre l’obra de Shakespear, Des de l’Olimp: Shakespeare trenca el seu silenci (2023).
Ara presenta, amb la mateixa editorial, El crim en Shakespeare, amb pròleg de Genís Sinca. Els camins del crim en Shakespeare són plens de reguitzells de sang i aquest llibre és un viatge sagnant per la gran varietat d’assassinats que omplen les seves obres. Rere cada espasa, cada daga, cada verí, rere les mans que estrangulen la innocència o la culpa, s’hi amaga la passió, l’ambició, l’enveja, la frustració i les complexes relacions entre els éssers humans.
Amb una cirurgia psicològica, Shakespeare fa una dissecció de la fragilitat de la condició humana. “La de Lady Macbeth amb les seves mans brutes, la de Claudi enverinant el seu germà, la d’Otel·lo, que, encegat per la gelosia, es converteix en l’assassí de la seva pròpia felicitat, la d’un Ricard III ple de complexos, la d’un Iago maquiavèl·lic preparant la trampa mortal, o la d’una Julieta que tria el punyal per escapar d’un món que l’ha traït...”
Cinquè assaig en què fa un buidatge temàtic –bé, el de l’Olimp era diferent, menys assagístic– de l’obra de Shakespeare. El suc de l’autor i la seva passió per ell no tenen límits, sembla ser.
No, no tenen caducitat, són inextingibles. Crec, com va escriure Salvador Oliva, l’expert traductor de Shakespeare al català, que “a Shakespeare mai te l’acabes”. I jo afegeixo que té moltíssimes lectures. És un pou sense fons. Un abisme lluminós i ple de vida.
En aquest cas, quins criteris de selecció ha triat? Pel títol semblen obvis, però si ens ho amplia una mica...
He anat escollint tot el que fa referència a crims i delictes en les obres dramàtiques, que és moltíssim. Perquè Shakespeare fa de psicòleg, d’analista, de filòsof, de sexòleg, de lingüista, de forense i fins i tot d’anatomopatòleg, perquè fa una dissecció de l’ànima del criminal.
Quan cal, Shakespeare fa servir una violència explícita, oi?
En Shakespeare trobem tota la tipologia criminal. Des de les atrocitats del crim col·lectiu que són les guerres, al crim individual i el suïcidi. Totes, amb detalls específics i morbosos. Però la violència suprema la desenvolupa a Titus Andrònic, una obra supergore amb violacions, amputacions i tortures. Els seus criminals són com fenòmens naturals: implacables.
Quins són els seus personatges criminals preferits?
Iago, Ricard III i Hamlet. El primer i el segon són una descripció genial del tipus de criminal que, amb sang freda, ple d’enveja i ambició, planifica els seus moviments sense escrúpols. Hamlet, com a personificació dels dubtes existencials, s’identifica amb tota la humanitat. I al final acaba sent un assassí: de Poloni, de Rosencrantz i Guildenstern, de Laertes, el germà d’Ofèlia, i de l’assassí del seu pare, el seu oncle Claudi.
Ha comptat quantes morts violentes hi ha en tota l’obra de Shakespeare?
En el teatre shakespearià se citen les morts de 250 personatges amb nom. Però les més destacades són les 66 morts en escena, que abasten la gamma més variada de tipologies criminals: magnicidi, uxoricidi, fratricidi, infanticidi, etcètera.
En reunir tota la informació específica, alguna cosa li ha cridat l’atenció especialment?
Shakespeare ha estat lloat fins a comparar-lo a Déu, però també qüestionat i criticat per les plomes de Voltaire, Tolstoi i Mark Twain, entre d’altres. Empesa per la curiositat, vaig investigar sobre què pensava Hitler d’ell. I resulta que quan els nazis van pujar al poder, Hitler va fer prohibir tots els autors estrangers, menys Shakespeare. Però... li va aplicar una censura radical, manipulant arguments, com el de Hamlet i El mercader de Venècia, on va fer que Shylock fos un jueu molt abominable i perillós.
L’exèrcit de fans de les seves obres sobre Shakespeare va creixent, oi? Tant d’anònims de carrer com de noms tan destacables com l’actor Josep M. Pou...
He comprovat que un llibre té recorreguts llargs i insospitats. La meva entrevista televisiva amb en Xavier Graset m’ha donat molts lectors. I també he tingut sorpreses en situacions inesperades.
I ara, quin nou assaig sobre Shakespeare podem esperar?
Estic redactant un nou llibre que segurament es titularà La màgia i el món sobrenatural en Shakespeare, una temàtica força tabú i controvertida, però també molt present en l’autor anglès. Com en molts altres temes, Shakespeare no opina ni jutja, exposa.
