tot recordant
Benet i Jornet, l’hereu de Guimerà
Un dels principals introductors a Catalunya de les sèries televisives de producció pròpia emeses per TV3
Avui fa cinc anys que va morir, a l’edat de 79 anys, a causa del virus de la covid-19, un dels principals renovadors del teatre català, Josep Maria Benet i Jornet, anomenat afectuosament pels seus amics i coneguts amb el sobrenom de Papitu, i considerat per ell mateix fill literari d’Àngel Guimerà.
Nascut el 1940 en una família humil de Barcelona, la passió per l’art dramàtic li va venir de ben petit, quan al col·legi va participar en un parell de funcions teatrals. Posteriorment, també se li va despertar la passió per la lectura, tal com reconeix en el seu text autobiogràfic Qui soc i per què escric: “A casa hi havia pocs, comptats llibres. No anàvem al teatre. Tanmateix, així que vaig aprendre a llegir (em va costar; era molt talòs), els llibres se’m van convertir en una passió. Entre demanar que em regalessin una joguina o un llibre (no hi havia mitjans per a les dues coses), preferia un llibre.” Segons s’esmenta a la seva biografia de l’Institut del Teatre, va ser la biblioteca de casa dels seus oncles de Gironella la que li va permetre entrar en contacte amb la literatura en llengua catalana, i sovint s’entretenia dibuixant vinyetes de còmics i inventant-se els arguments. A la universitat, va estudiar filosofia i lletres i, en sortir, va inscriure’s com a alumne a l’escola d’art dramàtic Adrià Gual, on va amistar-se amb Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carme Serrallonga, Fabià Puigserver i Montserrat Roig, entre d’altres. A més, també va conèixer Salvador Espriu, amb qui van mantenir una breu correspondència.
El seu debut com a dramaturg va ser a l’edat de 23 anys amb l’obra Una vella, coneguda olor (1963), que li va valdre el premi Josep Maria Segarra d’aquell mateix any. La peça reflecteix l’ambient quotidià del seu barri natal a través de la història de la Maria, la protagonista dels tres actes. Aquesta obra, més endavant, la va seguir desenvolupant amb una segona part, Baralla entre olors (1979), i una tercera, Olors (1998), i així va configurar l’anomenada Trilogia de les Olors. Al llarg de la seva carrera, va escriure més de quaranta peces teatrals, traduïdes a una dotzena d’idiomes, i els seus èxits E.R. i Testament van ser adaptats al cinema per Ventura Pons. Les seves obres es caracteritzaven per un realisme històric, recollint les preocupacions quotidianes de la societat catalana, i perquè eren plenes de reflexions íntimes i existencials sobre l’individu i la societat que l’envolta. Per exemple, des d’una perspectiva al·legòrica, va explorar els problemes del país en la trilogia sobre el mite de Drudània: Cançons perdudes (1966), Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1968) i La nau (1969). Altres peces importants van ser Berenàveu a les fosques (1972), El manuscrit d’Alí Bei (1985), Desig (1991) i L’habitació del nen (2002), totes guardonades amb un premi o altre. També va conrear obres dirigida a un públic infantil o juvenil.
La seva dramatúrgia bevia d’autors estrangers, com ara Tennessee Williams i Arthur Miller, però sobretot d’Àngel Guimerà, el més gran dels dramaturgs del nostre país i de qui Benet i Jornet se sentia hereu directe. De fet, se’l va llegir i estudiar de dalt a baix, i va ser a partir d’un article seu molt polèmic que es va començar a parlar de l’homosexualitat de Guimerà i, de nou, molts autors catalans el van tornar a dur damunt l’escenari, després de temps en l’oblit.
Entre el 1974 i el 1981, va exercir de professor de literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona. El 1974, va ser cofundador de la revista Els Marges, en què va col·laborar com a crític literari molts anys; més endavant, va recollir tots els seus articles en un llibre titulat La malícia del text (1992). D’altra banda, va ser autor de guions televisius, adaptant obres teatrals per al circuit català de TVE Catalunya, i va ser un dels principals introductors a Catalunya de les sèries televisives de producció pròpia emeses per TV3, sent el responsable de drames tan emblemàtics com ara Poblenou (1993-94), Rosa (1995-96), Nissaga de poder (1996-98, per què va ser guardonat amb el premi de la Institució de les Lletres Catalanes en l’apartat de guions audiovisuals, juntament amb la resta de guionistes), Laberint d’ombres (1998-2000), Nissaga, l’herència (1999, segona etapa de Nissaga de poder), El cor de la ciutat (2000-09) i Ventdelplà (2005-10). En alguna ocasió havia dit: “La televisió és la meva dona, però el teatre és la meva amant.”
Tota questa extensa trajectòria la va veure reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premi Nacional de Literatura Catalana de teatre (1991); el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997), el premi Max d’Honor (2010), el premi Max en la categoria de millor autor teatral en català (2012), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013) i la Medalla d’Honor de la SGAE (2015).
L’any 2010, va publicar les seves memòries, Materials d’enderroc, i, un any més tard, va donar tota la seva documentació com a dramaturg i escriptor a la Biblioteca de Catalunya. El 2015, en el curs d’un homenatge al TNC per celebrar el seu 75è aniversari, la seva filla, Carlota Benet, va anunciar que el seu pare patia la malaltia d’Alzheimer. Va morir l’any 2020 a causa de la pandèmia per coronavirus.