La República de Weimar, avui

Un saló burgès de finals del segle XIX, inspirat en la novel·la Els Buddenbrook, de Thomas Mann, on sona el vals tradicional El Danubi blau, de Strauss, i que es mostra com a símbol d’un vell món que ja s’acaba, és el primer punt del recorregut de l’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres, que CaixaForum Barcelona dedica a la República de Weimar, “un dels períodes més complexos i transformadors de la història europea”, segons Mireia Domingo, la seva directora. Va durar només catorze anys, del 1918 al 1933, entre la derrota de la Primera Guerra Mundial i l’arribada al poder de Hitler. Va ser una etapa “marcada per la inestabilitat i la incertesa”, però també d’una gran efervescència cultural, creativa i intel·lectual, amb noms de la literatura i l’art, el teatre o el disseny com ara Fritz Lang, George Kolbe, Jeanne Mammen, George Groszo... Va ser l’etapa dels daurats anys vint, de la innovadora Escola de la Bauhaus, de la igualtat i el sufragi femení que permetia per primera vegada el vot de les dones, de la incertesa com a principi de la ciència. “Va ser un canvi d’època, entre el món d’ahir –un món de seguretat i certeses– i el món que sorgirà després de la Segona Guerra Mundial”, segons l’arquitecte i filòsof Pau Pedragosa, comissari de la mostra juntament amb Txuss Martín.

Aquell saló burgès que obre l’exposició s’erigeix com a icona “de la seguretat”, com si res no hagués d’alterar res. Però a poc a poc es va trencant l’estabilitat, com després es va ensorrar tot amb l’ascens del nazisme. Representa el que Stefan Zweig va descriure com “el món d’ahir”. En un moment donat, l’alegria d’El Danubi blau s’esfuma i comença a sonar La consagració de la primavera, de Stravinski, una de les obres fundacionals de l’avantguarda musical, que representa la ruptura i anticipa el col·lapse que va suposar la Primera Guerra Mundial. I després del conflicte bèl·lic, la República de Weimar va sorgir “com una proposta renovadora”: “Va ser un període curt però crucial”, indica Pedragosa.

Els comissaris de l’exposició que fins al 20 de juliol es pot veure a CaixaForum l’han bastit com un viatge en tres temps: entre aquell món que s’acabava i el món d’avui, passant, entremig, pel temps de transició de la República de Weimar, “una les democràcies més avançades del seu temps; un intent de construir la societat mitjançant els principis racionals de la Il·lustració però que va acabar en fracàs amb l’auge del nazisme”. Per això el recorregut per l’exposició acaba amb una obra que no és de l’època, sinó anterior, però que la retrata perfectament: el gravat de Goya El son de la raó produeix monstres. “En temps d’incertesa es poden despertar els monstres; i avui vivim un temps que és molt similar al d’aleshores”, lamenta Pedragosa, a mode d’advertiment sobre el perill del reactivament actual dels feixismes. L’Alemanya que va ser l’epicentre de l’avantguarda, l’experimentació i els canvis va acabar en fracàs amb l’ascens de Hitler. Els temps d’avui tornen a ser incerts. “Moltes de les tensions i les idees sorgides durant la República de Weimar ressonen encara al nostre món d’avui”, rebla.

La mostra es basteix de diversos llenguatges i recursos museogràfics i, a banda de les obres d’art, compta amb diversos dispositius audiovisuals i interactius i escenografies. Hi ha prop de 90 obres originals de l’època, procedents de diversos museus, entre els quals les del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza de Madrid, com ara Tensió suau (1923), de Kandinski; El segle XX (1927), de Sándor Bortnyik; Junkerboden sota la neu (1936-1938), d’Ernst Ludwig Kirchner; Formación. Tripartición (1926), d’Oskar Schlemmer, i Escena de carrer (1925), de George Grosz. La mostra és ben eclèctica. A la República de Weimar hi convivien nous estils pictòrics com l’expressionisme, el dadà, el constructivisme i la nova objectivitat. A CaixaForum s’hi troben peces d’artistes com Ernst Ludwig Kirchner i Gabriele Münter; Johannes Itten; Rudolf Schlichter, Lyonel Feininger, Raoul Hausmann i Kurt Schwitters. Tots són contemporanis de l’Escola de la Bauhaus, “una de les institucions que representen millor l’esperit de Weimar”. Fundada per Walter Gropius el 1919, va posar fi a la diferència entre art i tècnica i va posar èmfasi en la seva innovació pedagògica. Kandinski i altres creadors com Paul Klee o Marianne Brandt en van ser professors. A l’exposició es mostren peces de disseny industrial sorgits de la Bauhaus, com ara les cadires de braços de Marcel Breuer i d’Erich Dieckmann.

L’àmbit central de l’exposició comença oferint als visitants el context de la fundació de la República de Weimar, que rep aquest nom perquè va redactar la seva constitució a la ciutat de Goethe i Schiller, “com a símbol de la voluntat de construir una nova Alemanya humanista i il·lustrada”. Imatges, documents i textos disposats cronològicament mostren els fets polítics més rellevants d’aquella etapa. I s’hi mostren algunes de les preocupacions de la societat que sortia de la derrota de la primera guerra mundial. Per exemple, el cos. Els cossos trencats i mutilats coexistien a Weimar amb d’altres que exemplifiquen nous ideals de bellesa i fortalesa, i també amb el cos abstracte i mecànic que mira cap al futur. A l’exposició es mostren a través de diverses escultures d’artistes com ara Käthe Kollwitz, Georg Kolbe, Marg Moll i Renée Sintenis, i d’un documental sobre la cultura de l’esport i la salut. I comença a sorgir el fenomen dels moviments de masses com a subjecte polític. Una selecció de fotografies d’individus d’August Sander rep els visitants, que a continuació es veuran envoltats de masses a través de fragments de pel·lícules com la propagandística nazi El triomf de la voluntat, de Leni Riefenstahl (1935), i la clàssica futurista Metropolis, de Fritz Lang (1927). D’aquest film també s’exposa la reproducció del robot protagonista, “el primer robot de la història que surt en una pel·lícula”, matisa Pedragosa. En aquest espai es mostren obres de John Heartfield.

Un altre àmbit, ben interactiu, es dedica a la ciència i a la filosofia. Durant els anys d’entreguerres van trontollar els fonaments de la ciència determinista: la teoria de la relativitat d’Einstein va quedar qüestionada per la física quàntica, que inclou la incertesa com a principi científic. Altre cop, la incertesa.

Els daurats anys vint, entre el 1924 i el 1929, que recuperaven l’equilibri social i polític després dels anys de l’escassetat i la hiperinflació de la postguerra, també queden representats a la mostra. Van ser “anys daurats i temps foscos”. En el documental Berlín, simfonia d’una gran ciutat, de Walter Ruttmann, s’hi succeeixen diferents esdeveniments d’un mateix dia del 1927 a Berlín, que mostren la seva vitalitat, però també les diferències socials que hi conviuen.

L’univers de Weimar es desploma quan el nazisme arriba al poder. Era “la fi del somni democràtic”. Fent un paral·lelisme amb el temps actual, els comissaris de l’exposició avisen: “Tenim un repte: aprendre a viure amb la incertesa.”