Relat breu, el gran incomprès

Oficiosament, en el món literari se sol dir que els contes no es venen i que, per això, els editors no els volen. El cert és que la llista internacional de grans autors és llarga, que hi ha premis dedicats al relat i que es continuen publicant. Cinc autors amb novetat ens valoren el gènere.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) és un autor amb una trajectòria prolífica i solvent –una vintena de títols i una quinzena de premis– que ara presenta Les ferides del món (Bromera), un llibre en què recull setze relats publicats de manera independent. Els primers del 1995, com Nicodem –origen de la novel·la– i Susanna i els vells, i altres de l’any passat, com Tres dies de viatge.

Usó opina: “Hi ha un cert prejudici entorn dels llibres de relats, que fa que es veja com un gènere menor. I potser això du a una mena de cercle pervers: el públic pot pensar que, com que es promociona poc, o amb poca convicció, deu ser perquè, en efecte, és un gènere menor que la novel·la i, per tant, tendeix a llegir-ne menys. I, com que es llegeix menys, es publica menys i es promociona menys, i així va girant la roda i consolidant-se el prejudici.”

“Les ferides del món és una selecció dels relats curts que he anat escrivint al llarg del temps i que em venia de gust reunir. Comparteixen la meua idea de la literatura com una eina per explorar les imperfeccions del món que ens envolta.”

Joan Todó (la Sènia, 1977) és poeta i narrador amb una desena de títols i tres premis. Ara presenta els onze relats de La dolçor de viure (Labreu), tercer recull, després de A butxacades (2011) i Lladres (2016), perquè les narracions les acostuma a escriure per encàrrec –sense trair la seva personalitat i jocs de registre magnífics– i, quan convé, les reuneix. “Al lector, un recull de contes l’obliga a recomençar cada poques pàgines, a trobar un nou món, uns nous personatges, a adaptar-se a un nou sistema”, comenta Todó. “No m’agrada mai forçar les coses, lligar-me gaire a uns esquemes preconcebuts. Prefereixo que tot vagi sortint al seu aire. Ser una mica passiu respecte al que va venint. Tinc una mena de confiança que el resultat d’aquesta passivitat serà més verídic, per dir-ho així, més honest.”

Pep Valsalobre (Girona, 1956), és professor de literatura catalana moderna a la UdG i, després de publicar una dotzena d’assajos acadèmics, ara debuta en ficció amb els divuit relats d’Àlbum del naufragi (Afers). Són uns relats amb un elaborat estil clàssic que contrasta amb la sornegueria del joc que planteja: portar fins al grotesc, pervertir, mites tradicionals i literaris, del llop de la Caputxeta a Dràcula, passant per Nefertiti i Llàtzer.

“Penso que el relat breu constitueix l’essència de la narrativa. És un clos tancat: tot hi és essencial, tot està amb relació estreta a un fil narratiu únic i amb un final, que jo procuro que sigui sorprenent, que esguerri les expectatives del lector. Això la novel·la no ho pot fer. A banda que aquí no hi caben digressions. És la narrativa en estat pur, no la proteïca conformació de la novel·la.” “El conte permet molta flexibilitat formal. Veus i focus molt diferents, estils diversos, formats narratius distints: una carta, un discurs, un monòleg, una conversa, un pretès informe mèdic o acadèmic... És veritat que el caràcter multiforme de la novel·la permet també avui aquestes variacions dins del mateix cos narratiu.”

Confessa: “Els relats d’Àlbum del naufragi han estat escrits en períodes dispersos al llarg dels darrers dos decennis. N’hi ha de molt antics al costat d’altres de ben recents, amb el nexe de la mort. A l’hora d’ordenar-los, em vaig empescar l’agrupació per gèneres literaris –epopeia, elegia, hagiografia, crònica negra, etc.– que té més de paròdia que de compilació seriosa.”

Jesús M. Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) és un especialista en relats breus. Ha publicat deu reculls de relats, una desena de títols d’altres gèneres (poesia, novel·la, dietari...) i ha guanyat la mateixa xifra de premis. Ara presenta A voltes, un planeta (Cossetània), un recull de 35 relats en què crea països, orografies, tradicions, banyats en un humor subtil i sorprenent.

“El relat breu no es pot treure l’etiqueta de germà petit de la literatura. I als autors no ens acaben de prendre seriosament. Els gèneres breus demanen al lector que hi posi més de la seva part, que imagini tot allò que no s’explica. La narració breu, fins i tot hiperbreu, com el nanoconte, és el meu hàbitat, l’espai on hem trobo més a gust, on l’enginy, la insinuació, la proposta de joc, té més importància que una trama que no em diverteix inventar.” “Visc la literatura de manera lúdica i, de tant en tant, em proposo nous jocs o reptes. A A voltes, un planeta, el punt de partida ha estat la geografia, i a partir d’elements del relleu o climàtics, com serralades, deserts, llacs o els terratrèmols, he inventat i descrit països i, sobretot, els hàbits, llegendes, manies... de la gent que els habita.” “És el llibre que més m’ha divertit escriure”, celebra.

Sergi Purcet (Sant Boi de Llobregat, 1978), bioquímic i divulgador literari, després de la novel·la La noia de la pluja presenta els nou relats de Tan lluny de casa (Sembra Llibres), en què mostra escenes aparentment costumistes que sovint desemboquen en un gir final. No tenia temps per escriure fins que va aconseguir un obligat temps extra, com molta altra gent. “Durant la pandèmia vaig recuperar idees anotades en una llibreta al llarg dels anys i les vaig escriure”, explica Purcet. “La gent espera dels contes que siguin novel·les en miniatura. Llavors és normal que se’ls quedin curts, no per la llargada, sinó per manca d’aprofundiment en molts aspectes, varietat de personatges, construcció dels escenaris... Els meus relats se centren en aspectes concrets i tenen un context reduït per abordar-los.”