Mor Joan Molas, el gran mànager de la Nova Cançó

El mànager i promotor musical Joan Molas, considerat un dels primers mànagers professionals del país juntament amb la seva companya, Núria Batalla, ha mort avui, dijous, als 82 anys, segons ha fet saber la revista Enderrock.

Va néixer el 1943 a Reus i amb 22 anys va entrar a treballar a la discogràfica Concèntric. El 1967, juntament amb Núria Batalla, van decidir treballar pel seu compte i explotar el moviment de la Nova Cançó amb un objectiu polític: “Salvar el país”, deia Molas en una entrevista a El Punt Avui el novembre del 2016. Fins aleshores els artistes no tenien ni caixet i només actuaven de tant en tant. Tots dos van creure que feia falta una empresa que es dediqués a muntar concerts, i els primers tres artistes que van agafar per representar van ser Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. Amb ells van començar a moure’s de poble en poble, i van organitzar un concert de tots tres al Palau de la Música Catalana. Però el punt d’inflexió va ser el desembre del 1969, en el debut de Llach en solitari al Palau, recollit en el disc Ara i aquí. “Els salts, a partir d’aleshores, van ser de proporcions geomètriques”, deia Molas en la mateixa entrevista. Després d’aquests tres en van arribar més: Marina Rossell, Raimon, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Quico Pi de la Serra, Joan Isaac, Pere Tapias, i la Companyia Elèctrica Dharma, entre molts d’altres. L’aportació de Molas va ser fonamental perquè tots aquests músics s’enlairessin, sent responsable d’uns sis mil concerts, un miler dels quals van tenir lloc a l’estranger, i de més d’una cinquantena de discos, dels quals en conjunt se n’ha venut més de tres milions de còpies en països com França, Alemanya, Itàlia, Suècia, Holanda, Portugal, Bèlgica, el Canadà, el Brasil o el Japó, segons explica la revista Enderrock. Entre els concerts més emblemàtics hi ha els que va fer Llach a l’Olympia de París, al Gran Teatre del Liceu i el del Camp Nou del 1985, al qual van assistir més de 100.000 espectadors: “Mai no s’havia fet un concert així a Europa, només el de quatre anys abans de La Crida, també al Camp Nou”, deia Molas. “En Lluís creia que estàvem com una cabra. Recordo que ens deia: “Escolteu, que si no ve ningú, o si allò no acaba de sonar, qui estarà allà tot sol damunt l’escenari seré jo!”, hi afegia Batalla. El seu model repartia els guanys en un 75% per als artistes i un 25% per als mànagers –“La nostra preocupació era que tots els nostres artistes tinguessin feina”.

A partir dels anys vuitanta la Nova Cançó va començar el seu declivi: “L’ambient era fer creure que això havia deixat d’interessar. A Convergència no li interessava tot allò que no controlava, i la Cançó, que sempre havia estat esquerranosa, no la va controlar mai. I, per al Partit Socialista, tot el que sonava “molt català” equivalia a Pujol. Quan Llach va escriure Companys, no és això, es van empipar de valent”, explicava Molas, culpant-ne la “sociovergència”. Finalment, el 1990, va decidir deixar l’ofici per passar a treballar per a l’editor Eliseu Climent al departament comercial de la revista El Temps, on van restar fins a la seva jubilació.

L’any 2008 va ser distingit amb un premi Tenco i el 2016 Molas i Batalla van rebre un premi a la trajectòria de mans d’ARC.

Lluís Llach ha volgut mostrar el seu condol a les xarxes socials: “Un home que va ajudar la cançó catalana amb totes les seves forces. Intel·ligent, ferm i patriota de pedra picada del qual soc deutor. Descansa en pau, bon amic. Sempre en el record.”