Cançons per evocar i estimar sense límits

Hi ha poques coses a la vida amb un poder d’evocació tan gran com una bona cançó. Cançons monumentals com ara Senza fine, de Gino Paoli, que va prologar el concert de Delafé y las Flores Azules, divendres a l’Auditori de Girona dins del festival Strenes, mentre els músics accedien a les fosques a l’escenari; o com Ain’t no mountain high enough, en la immortal versió de Marvin Gaye i Tammi Terrell, amb la qual van ballar al final Helena Miquel i Oscar D’Aniello, aquest amb el seu fill Luca en braços, i la resta de músics de la banda, mentre el públic gironí els oferia una sorollosa i sincera evocació. També moltes cançons de Delafé y Las Flores Azules tenen aquest poder d’evocació, la capacitat d’obrir les comportes de la memòria i també de la nostàlgia. “Ay la nostalgia, otra vez la nostalgia”, canten a Mixtape, un tema que originalment van cantar Delafé i La Bien Querida, un superb cant als amors quotidians que ara anticipa molt bé el bloc de grans èxits que formen, en la recta final prèvia als bisos, 1984 –una oda als estius de la infantesa, com els que D’Aniello va viure a Sant Feliu de Pallarols–, Espíritu santo i Lo más bonito del mundo, aquesta última també provinent de les aventures en solitari de Delafé.

Delafé y las Flores Azules va tornar divendres al mateix escenari on, ara fa tres anys, el 26 de març de 2022, el grup va oferir el seu primer concert després de set anys d’absència. D’Aniello (Delafé) i Miquel (Las Flores Azules) van recordar aquell concert com un moment màgic, però no irrepetible, perquè divendres la màgia va tornar a sorgir de la comunió entre el duet i el seu públic: des de l’escenari, els dos vocalistes no podien ni volien amagar l’expressió de sorpresa feliç i absoluta per la reacció apassionada del públic davant d’unes cançons que han superat molt bé la prova del temps i s’han convertit en autèntics himnes generacionals, sobretot per a aquells que van créixer amb el grup durant els seus anys de màxima activitat, entre el 2005 i el 2015.

La gran diferència entre el concert de fa tres anys i el de divendres és que, el 2022, el grup hi va estrenar un sol tema nou (Aquí ahora) i ara estan presentant tot un àlbum nou, un disc conceptual titulat Amor, amb 9 cançons titulades simplement com a parts d’una espècie de simfonia –de fet, a les plataformes, la pista número 10 torna a reproduir tot el disc com una unitat– sobre l’amor vist des d’una perspectiva adulta i universal. El grup va obrir el concert amb quatre temes del nou disc: cançons denses que van anar progressant en beats ballables, sense perdre mai l’essència del grup: els recitats i els balls espasmòdics d’ell, en aparent contrast amb l’elegància de les veus i les danses d’ella, sobre un coixí electrònic reforçat per la bateria i tres vents tan competents com divertits.

Després d’aquesta primera gran apologia de l’ amor (“Y todo es amor”, era el mantra), ja van arribar clàssics de la casa com ara Mar el poder del mar, La Juani (“dale gas!”), El indio o La primavera, que de seguida van fer aixecar tot el públic de les butaques. Per als bisos van quedar Río por no llorar, Enero en la playa, La fuerza i la peça número 8 del nou disc (“Si no hay amor, que no haya nada”), una peça confessional dedicada a la seva dona i el seu fill, Patri i Luca, tots dos entre el públic fins que el nen va córrer a trobar-se amb el seu pare a l’escenari i li va llançar més pols de talc al terra per facilitar els seus característics moviments lliscants. Han canviat els temps i les nostres vides, però sembla que Delafé y las Flores Azules volen aprofitar realment aquesta segona oportunitat, aquí i ara.