“Jordi Pujol representava la Catalunya dels meus pares”

L’encàrrec que em fa Sergi Picazo per a Crític arriba en un moment familiar delicat, amb la mare molt malalta. Durant una nit d’hospital, recordo que el meu pare havia treballat a Banca Catalana i que els meus pares s’havien separat l’any de la fallida del banc. Aleshores, caic que per entendre la memòria personal d’aquella història necessito comprendre el context col·lectiu, representat en Jordi Pujol, perquè ell simbolitza la Catalunya dels pares. Arran de l’encàrrec, però, ja sento la curiositat per saber qui és Jordi Pujol, una figura per si sola molt interessant; però, amb la coincidència familiar, la curiositat s’incrementa i decideixo endinsar-me en aquell secret familiar i dibuixar el retrat de Pujol. .

L’encàrrec que em fa Sergi Picazo per a Crític arriba en un moment familiar delicat, amb la mare molt malalta. Durant una nit d’hospital, recordo que el meu pare havia treballat a Banca Catalana i que els meus pares s’havien separat l’any de la fallida del banc. Aleshores, caic que per entendre la memòria personal d’aquella història necessito comprendre el context col·lectiu, representat en Jordi Pujol, perquè ell simbolitza la Catalunya dels pares. Arran de l’encàrrec, però, ja sento la curiositat per saber qui és Jordi Pujol, una figura per si sola molt interessant; però, amb la coincidència familiar, la curiositat s’incrementa i decideixo endinsar-me en aquell secret familiar i dibuixar el retrat de Jordi Pujol.

No, gens de por, més aviat el contrari. Trobar-m’hi i conèixer-lo era el que volia. A diferència d’altres llibres, que parteixen d’una idea sobre Pujol a favor o en contra per després justificar-la, Pujol i jo neix de la curiositat, de la pregunta nua de voler saber qui és aquest polític tan rellevant per a la història del país. I en aquest sentit és un llibre transparent, perquè mostra les reflexions i el camí fins a trobar-me amb ell, sense trampes, com en la crònica final, on hi ha una negociació tensa amb Pujol fill i Pujol pare per decidir la participació del president en el llibre. Jo m’he dedicat a posar el mirall i que el lector tregui les seves conclusions.

Serà difícil, perquè és una figura que polaritza molt. Em sembla, però, que el que cal reflexionar és més el pujolisme i l’obra política; el llegat i no pas el personatge en si.

Sí, és una manera de definir-lo. Les xarxes no ajuden a una visió ponderada. En canvi, el llibre convida a la reflexió i es planteja, per exemple, el debat de si cal salvar l’obra política del personatge. Em va cridar l’atenció com una figura tant potent com Pujol generi tants sentiments i tantes emocions oposades. És un personatge complex.

En el llibre es veu molt bé el nerviosisme que hi ha allà. El seu fill Oriol estava molt preocupat per la imatge que quedaria del seu pare, igual que el mateix Jordi Pujol, que també n’està molt pendent. És normal. Vaig poder fer dues trobades. En la primera apareix molt natural, molt seductor. A la segona, en canvi, hi ha una batalla verbal amb mi i amb l’editor per veure com negociem la participació de Jordi Pujol. En tot cas, en el llibre no hi ha cap voluntat de ferir, ni molt menys de fer sang. La prova la tens que presento el llibre amb l’Artur Mas, que a la Irene Rigau li va agradar molt el llibre i que l’Oriol em va dir que al seu pare també.