Enric Casasses, premi Jaume Fuster de l’AELC

El premi Jaume Fuster, que posa en valor la trajectòria literària i que concedeixen els membres de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha arribat a la 25a edició mantenint la seva particularitat: no té jurat ni comissió prèvia. “A la primera fase, cada associat pot proposar un candidat al premi i el tres amb més vots passen a la segona fase, en què ja només es poden votar aquests candidats finalistes. Aquest any han estat Josep Albanell, Gabriel Janer Manila i Enric Casasses”, ha explicat el president de l’AELC, Sebastià Portell, en la roda de premsa i acte de lliurament del premi. L’austeritat també es continua mantenint.

“Casasses porta més de 50 anys de trajectòria com a poeta i filòleg, a més de ser un rapsode que ha impulsat un gir cap a l’oralitat de la poesia catalana els darrers 20 o 30 anys”, ha afegit Portell.

“Jo vaig votar per l’Albanell i em sap greu que no hagi guanyat el meu candidat”, ha comentat Enric Casasses, amb aquella ambigüitat tan seva.

L’editor Jordi Cornudella ha estat l’encarregat de fer la glossa sobre el premiat, abans que li lliuressin el diploma i la ploma estilogràfica amb què es dota el premi.

“Enric Casasses, amb copalta i cabàs de ràfia”, ha començat Cornudella, llegint, tot i que li agrada més improvisar, cosa que fa molt bé. Casasses, actualment amb una obra publicada molt abundant, va irrompre en el panorama cultural català “quan tenia uns 40 anys, però duia molta feina feta, més de 20 anys escrivint, recitant, voltant món”. “Va afavorir el retorn a l’oralitat, perquè la poesia es pot viure en directe i en l’àmbit públic; com també ha demostrat amb la seva relació amb tot de músics.”

“Enric Casasses suma rigor i audàcia formal. Ha traduït molts poetes, a rescatat autors com ara Vallmitjana, Pujols, Girbal, ha escrit una crítica lliure de l’acadèmia i gens adoctrinadora... Però sobretot és poeta”, ha explicat Cornudella abans de repassar alguns dels molts títols del premiat i les característiques de la seva poesia. La poesia catalana va viure “un moment Verdaguer, un moment Carner, un moment Riba, un moment Ferrater... Ara som al moment Casasses”, ha conclòs l’editor.

Enric Casasses (Barcelona, 1951), que avui no tenia el dia de deixar-se fer fotos i que només mostra una felicitat discreta quan rep premis, ja n’ha rebut molts, com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2020), el de la Crítica Serra d’Or (1991), el de la crítica de l’Associació de Crítics Espanyols (1993), el Carles Riba (1995), el Nacional de Cultura de Literatura (2012), el de la Crítica Catalana de Poesia (2019) i el Lletra d’Or (2019).

Ha publicat una trentena de llibres de poesia i una vintena més entre narrativa, literatura infantil, assaig i edicions crítiques. També és traductor i ha exercit d’articulista i d’actor, a més d’haver participat en una llarguíssima llista de recitals i esdeveniments culturals.

La seva poesia beu de diverses fonts heterogènies i variades, des de la cultura rock dels anys setanta als poetes trobadorescos medievals, de la psicodèlia dels setanta a la mística, dels romàntics anglesos als alternatius nord-americans, dels moviments avantguardistes europeus als poetes barrocs.

“Sempre m’he sentit a la punta de la modernitat, però de jove jo volia ser antic... i revolucionari. I continuo igual. Quan de jove ja duia cabells llargs i era una mica extravagant, alguns feien performances i jo sonets, que per mi era estar més a l’avantguarda”, ha detallat. “No he dubtat de fer el que he fet, però ho he fet sense voler. Escriure, furgar, buscar, no ho he deixat de fer mai.”

Fa força anys que té una bona colla de deixebles, de vegades, d’imitadors. “A ell no li agrada ser cap de colla, li agraden les colles sense cap”, ha afirmat Cornudella. “Els meus avis paterns i els meus pares van ser mestres i ja de petit vaig tenir clar que no seguiria aquesta línia. Per això, quan ara algú em diu mestre, penso merda”, ha explicat, afegint un somriure.

Com a traductor ha acostat al català autors de la literatura anglosaxona i francesa com ara Stevenson, Nerval, Beecham, Arp, Dylan, Lezama, Queneau, Santa Teresa i, entre d’altres, Pasolini i Apollinaire. Curiosament, ell només té un llibre traduït, Canaris fosforescents –que defineix com a “poemes en prosa amb estirabot”–, al castellà i a l’ucraïnès. “Soc de mal traduir... Sovint, quan em pregunten, «com es diu això, en català?», dic «És que això, en català, no es diu», i viceversa...”, ha comentat, un cop més, amb un somriure trapella.