Un llarg recorregut en taxi fins a la veritat

Sylvain Prudhomme (1979) és un escriptor francès que va passar la infantesa en diferents països africans –Camerun, Burundi, Níger, Maurici...– abans d’anar a estudiar literatura a París. Li encanta fer autoestop, és generós amb els somriures i parla amb entusiasme del molt que poden donar de si les històries familiars, com és el cas d’El nen del taxi, publicada per Les Hores amb traducció d’Oriol Valls (en castellà a AdN, amb traducció de M. Dolores Torres). Unes famílies que, com alguns sofàs, poden tenir una aparença superficial distingida, però uns baixos estripats d’on s’escapa l’essència més pudent de les relacions humanes.

Prudhomme ha estat professor d’universitat i ha dirigit tallers d’escriptura. Fa deu anys que col·labora a la columna Ecritures del diari Libération. Ha escrit diversos reportatges llargs i novel·les, com ara Per la carretera, amb què va guanyar el premi Femina el 2019 i que també ha estat publicada en català per Les Hores. De premis en té una bona col·lecció. L’últim, finalista del premi Llibreter a França amb El nen del taxi.

A l’enterrament del seu avi, en Simon descobreix que aquest amagava un gran secret. A finals de la Segona Guerra Mundial, quan era soldat de les forces aliades, va tenir un fill no reconegut amb una jove alemanya. Durant la Segona Guerra Mundial, 400.000 nens van néixer fruit de relacions entre soldats aliats i dones alemanyes.

Malgrat la reticència familiar i la prohibició expressa de l’àvia d’indagar sobre aquest passat, en Simon remena arxius militars, conversa amb parents i desconeguts i viatja a la regió del llac de Constança, on suposadament va tenir lloc aquesta relació, amb la determinació de desvelar la veritable història d’amor prohibit que tothom vol ocultar.

A mesura que s’endinsa en aquest capítol silenciat de la història familiar, en Simon reflexionarà sobre les conseqüències d’allò que s’explica i allò que s’oculta, sobre l’impacte de la història del segle XX en les generacions posteriors i sobre la possibilitat que el perdó i la reparació siguin els camins per tornar a connectar amb qui som i donar sentit al nostre present.

Prudhomme és un autor d’essència –va tallar més de 200 pàgines d’aquesta novel·la, que ara només en té 168–, bon paisatgista, emotiu sense voler ser poètic i, quan convé, una mica experimental amb la puntuació.

“Escric de dues maneres, una més acadèmica, amb la puntuació que toca, quan el Simón és a casa amb els fills o el que sigui, fent vida d’intensitat normal. L’altra manera és alterant la puntuació o elidint-la, en situacions més tenses, com ara l’enterrament de l’avi o quan l’àvia l’amenaça que no continuï investigant la història del fill bastard de l’avi. És la manera que tinc per mostrar el vertigen que viu el protagonista en determinades situacions”, explica l’autor, de visita a Barcelona i a l’àtic de l’Institut Francès.

El seu estil funciona i la narració està ben construïda fins al punt que, tot i ser una obra amb molts interrogants plantejats pel protagonista i la resta de personatges, no hi ha un sol interrogant gràfic. “A la vida no veiem els interrogants, són opacs. Sempre estem desxifrant el que ens envolta i no estem segurs del que diu la gent, si afirmen o pregunten. I així ho he volgut mostrar. El que més m’interessa són les preguntes i saber que mai tindrem les respostes. M’agrada explicar el moment en què renunciem a saber. En què assumim que sempre serem una incògnita”, defineix.

Acostuma a partir d’un cert guió, vol saber cap on va, de què escriurà, però després es traeix i ho canvia tot tant com li cal. “El que és important quan escrius és el present. Acollir i incorporar els imprevistos. Per mi, escriure és com submergir-me en un riu i deixar que m’arrossegui.”

En aquest recorregut per un camí amb llambordes reflexives de recerca d’una veritat, d’una identitat, el Simon –que té força d’alter ego de l’autor– fa servir inicials per a algunes localitats i personatges, en especial per al fill no reconegut, el nen del taxi, que és l’M. “Que hi hagi inicials compleix una funció doble. Per una banda generar un cert misteri en el lector i dotar de realisme el que es narra. De l’altra, preservar la intimitat de qui són. Darrera de l’obra hi ha molt material familiar personal meu. Sempre treballo amb material real, tot i que el ficciono com convé”, afirma Prudhomme.

El nen del taxi parteix d’una escena verídica, la de l’adolescent que va recórrer un miler llarg de quilòmetres en taxi, des d’Alemanya fins a França, per conèixer al seu pare biològic i que aquest no es va dignar a sortir a la porta de casa a saludar-lo. “És tan potent, que una ficció no la podria inventar o semblaria inversemblant”, opina l’autor.

L’obra, com hem dit, mostra un recorregut vital. L’excusa narrativa inicial no és el que més importa. Com sol passar, la cerca és on hi ha el veritable interès, no en si al final el protagonista parlarà o no amb l’M. “Ens inventem el camí a seguir en el bosc dels secrets familiars”, defineix Prudhomme, que ha publicat prop d’una desena de títols.

Ja havia escrit sobre l’avi, al que va descriure com a un home faldiller i de caràcter fort. Part de la família es va enfadar amb ell, amb Sylvain Prudhomme. Per això, quan va explicar que volia escriure aquesta novel·la i que volia parlar amb tots, respectant les seves sensibilitats, no li van donar suport. “La perspectiva d’un llibre sol fer més por que el text final.” Quan la va donar a llegir als familiars la reacció va ser positiva, però, i alguns van voler conèixer i mantenir contacte amb l’M. real.

Les novel·les de Prudhomme tenen molta carretera, com a metàfora “de les tries a què t’obliga la vida”. A França ha publicat Coyote, un llibre en què, bàsicament a través de la veu dels personatges, i les fotos de Polaroid que els va anar fent, descriu com va recórrer els 2.500 quilòmetres de la frontera entre Mèxic i els Estats Units fent autoestop. El mur, el narcotràfic, els que busquen un futur millor als EUA i es converteixen en il·legals... Si hagués agafat un taxi el resultat no hauria estat igual, és evident.