Damià del Clot (Vilassar de Mar, 1973) és advocat, politòleg, escriptor i professor de Dret Constitucional a la UAB. Va ser alcalde de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme. Ha publicat llibres d’assaig polític i de temàtica jurídica i diverses novel·les de gènere negre.
Ara acaba de publicar Doble cos (Llibres del Delicte), novel·la en què combina el gènere negre amb tocs d’erotisme i l’estudi sobre el cinema de directors com ara Brian de Palma, Michelangelo Antonioni i, entre d’altres, David Cronenberg.
L’obra comença amb una noia assassinada en un local per practicar el sexe en grup i sense cap restricció, situat en una mansió de Tiana. Una policia fibrosa i el seu company –que publica novel·les policíaques i escriu a màquina amb una Olivetti, també els informes policials– investiguen el cas. Tres professors d’universitat –dues dones joves i atractives i un home força més gran que d’alguna maneta les tutela–, a banda d’altres personatges que van del món del porno a les altes finances, es combinen en una trama amb moments hipnòtics i fragments de to assagístic sobre una època determinada d’un cinema determinat.
Les impureses variades de l’edició no esguerren la bona sensació que deixa una novel·la de format original i amb uns creuaments i jocs de trames i de personatges molt interessants.
D’on neix la idea d’aquesta novel·la? Sembla evident que vostè és fan dels directors que hi apareixen, en especial de Brian de Palma...
Molt al principi volia fer un assaig sobre els videoclubs dels anys vuitanta i noranta. Un homenatge particular a una manera de veure pel·lícules, a una classe de cinema on l’espectador formava part de la trama, s’implicava amb la trama fins al punt d’esdevenir un personatge més. Però la meva credibilitat com assagista de temes cinematogràfics és nul·la i vaig decidir escriure sobre aquesta temàtica des del vessant en què em sento més còmode i on tinc una mica de credibilitat: la novel·la negra i criminal.
Com ha treballat l’obra? Hi ha tot de trames que van teixint una mena de catifa persa dramàtica...
Soc dels que escriu a ratxes. Sí que tinc, en el cap, una mena de trama, quin rol juguen cada un dels personatges principals i sé on vull arribar. El problema és com arribar-hi. Això no ho tinc planificat i m’he de refiar de la intuïció de cada moment.
La documentació és abundant i fa l’efecte que ha estat laboriosa...
Hi havia una feina prèvia de documentació, en la mesura que l’assaig que tenia al cap reclamava una tasca prèvia de recollir fonts documentals i revisió dels films que inspiren part de la trama del llibre. Vaig aprofundir en un parell de biografies de Brian de Palma i vaig tornar a veure les seves pel·lícules dels anys vuitanta, que eren les que més m’interessaven. Vaig fer el mateix amb Antonioni i Hitchcock, encara que no amb tanta cura. I, a partir d’aquí, vaig incorporar la trama criminal.
És una novel·la policíaca, però va més enllà, hi ha punts teòrics, altres de malaltissos, d’hipnòtics... Algun assassinat i molts possibles sospitosos...
És una novel·la on els vicis i els jocs portats al límit acaben en un assassinat. A partir d’aquí es despleguen unes trames en les quals el lector anirà descobrint que les coses no són el que sembla; molt en la línia dels films en què s’inspira la novel·la.
Els noms són molt juganers. Obeeixen algun codi personal?
Volia que fossin noms cinematogràfics. Tota la novel·la és un homenatge al cinema de videoclub i als films transgressors dels vuitanta. Els noms dels personatges havien d’anar en aquesta línia, igual que els seus perfils. En Gil, per exemple, està clarament inspirat en Jack Scully –interpretat per Craig Wasson–, el personatge principal de Doble cos, de Brian de Palma.
La mansió, escenari d’un bon gruix de l’obra, està inspirada en alguna real de Tiana?
He estat un fan incondicional del Tiana Negra i, sí, durant les estades a Tiana he vist finques d’una aristocràcia decadent que em van inspirar per escriure la novel·la. També en aquest punt, la novel·la és una picada d’ull al Tiana Negra, que és el primer dels festivals on vaig assistir per presentar Una novel·la pulp, el meu primer llibre amb Llibres del Delicte.
Algú li criticarà que totes les dones de la novel·la, en especial la Mia i la Bruna, son atractives i ‘femme fatale’. Suposo que el model del cinema de què parla ho demana.
Els personatges femenins de les novel·les són la mena de personatges molt del cinema de De Palma, però també de Blow Up, d’Antonioni, i del giallo italià. Són la classe de personatges que interessen als voyeurs, que és una de les reivindicacions de la novel·la. La presència dels voyeurs justifica que l’existència de femme fatal al llarg del llibre.
L’estil de la novel·la és el seu habitual, no? Nerviós, amb reiteracions voluntàries, molts diàlegs...
La meva voluntat era fer deu grans capítols, com deu episodis d’una sèrie de les d’abans. Una sola temporada, de principi a final. Una trama amb moltes branques, diàlegs i personatges que s’anaven creuant. I algun que altre salt al passat.
Entre d’altres jocs de nines russes, fa sortir un policia autor de novel·la negra... Que és policia per no morir de gana!
Exacte. Si només es dedica a la novel·la negra, hauria de delinquir per sobreviure. [Riu] Es fa policia, perquè té un sou fix i redacta atestats, que és una manera de narrar històries criminals. A més, durant el seu temps lliure, el policia fa el que fan alguns bon narradors del gènere negre: transformar les seves experiències en relats.
No tots duem un assassí dins, per exemple, però és possible que sí un ‘voyeur’...
En algun moment o altre tots hem estat voyeurs. Però no tots hem estat criminals. La morbositat forma part del nostre ADN. Hi ha un accident i la nostra reacció és aixecar el peu de l’accelerador per mirar què ha passat. El mateix davant d’un cadàver, la gent s’acosta a mirar, vol saber què ha passat. I és el que fem els autors de novel·la negra, explicar què ha passat...
