Del ‘Papitu’ a la pintura alada i el realisme carnal

Francesc Pujols el va definir de “pintor angèlic” per la delicadesa amb què perfilava les figures, gairebé com un orfebre gòtic, i aquest seu talent per tocar la gràcia és precisament el que ha servit per presentar al Museu de Valls l’antològica més important que s’haurà dedicat fins ara, en complir-se els cinquanta anys de la seva mort, a Manuel Humbert (Barcelona, 1890-1975), “l’àngel del Noucentisme”. No hi ha exageració, encara que el traç i fins i tot l’esperit angelicals puguin resseguir-se en tants altres artistes contemporanis, des de Francesc d’A. Galí fins a Josep Obiols, sense oblidar l’obsessió per l’angelologia d’Eugeni d’Ors, el teòric imperial de l’art català del Nou-cents. Però el cas d’Humbert certament és singular, potser perquè ell mateix s’acostava al descarnament: alt i prim, molt prim, d’estructura òssia tan angulosa que semblava tallada a cops de matxet, tenia alguna cosa d’aquelles figures de donants dels retaules antics, mig absents, mig ingràvids. El cap, sobretot, era d’una concisió tan nítida, tan franciscana, ovalat, llis, amb un tel mínim d’expressió, que podia passar per una escultura de Brancusi. Com en el cas del seu amic Enric Casanovas, circula la llegenda que mai no el van veure riure o, com a mínim, no hi ha cap fotografia que ho provi. En canvi, i aquesta és una de les primeres descobertes que proporciona l’exposició de Valls, va ser un humorista excel·lent, un dels millors dibuixants del primer Papitu, abans que la revista s’adherís a la moda sicalíptica sota la direcció, precisament, de Pujols, el padrí de l’Humbert angèlic.

El traç finíssim del futur pintor es va formar en aquelles vinyetes de senyores estilitzades i cavallers amb levita que escarnien els costums de la burgesia de l’època, les seves aspiracions aristocràtiques mentre tot al voltant començava a agafar la forma més aviat rabassuda de la vida ordinària que estaven democratitzant els venedors de diaris, la desimboltura de les modistes, la popularitat del cinema, l’ambient carregat dels cafès concert i el gremi dels interioristes. Humbert, llavors amb poc més de divuit anys, era un dibuixant delicat i tremendament intuïtiu. Sense més formació artística que el pas per l’acadèmia Galí, el gust se li afinaria a París, freqüentant Picasso i, sobretot, Modigliani, però el perseguiria sempre la sensació d’haver de lluitar per cada ratlla que feia, com si no li toqués a un funcionari (havia treballat d’escrivent a la Universitat de Barcelona) i fill d’uns progenitors separats, cosa insòlita per l’època, destacar en un camp que no era el seu però en el qual tenia aptituds innates. Tota l’obra que vindria a partir de mitjan anys vint, els retrats, els bodegons, els nus carnosos que li donarien el primer reconeixement oficial de la Generalitat republicana, són fruit d’aquesta perseverança: de l’afany per portar a la pintura la densitat i alhora l’esveltesa del dibuix.

Lluís Boada, autor d’una tesi doctoral sobre l’artista llegida fa més de deu anys a la Universitat Pompeu Fabra, és qui va proposar al Museu de Valls que aprofités el cinquantenari de la mort de l’artista per organitzar-li l’exposició més completa que se li haurà dedicat mai, amb prop d’un centenar d’obres. Sabia a quina porta picava, perquè Valls és la ciutat que atresora la col·lecció pública més important d’obres d’Humbert després del MNAC, una dotzena, la majoria adquirides en subhasta a preus irrisoris, com remarca Jordi París, director del museu, que s’ho explica per la devaluació que ha experimentat en el mercat tota una generació de grans artistes que van quedar devorats per l’avantguarda, però també per l’envelliment i la desaparició dels col·leccionistes que havien apreciat la seva obra. Un dels més importants i encara actiu és Jacint Berenguer, que no només ha cedit vuit de les seves obres d’Humbert per a l’exposició, sinó que ha propiciat la implicació de la Fundació Rafael Benet, del patronat del qual forma part, en la celebració del cinquantenari. La major part dels dibuixos, “espectaculars, d’una vivesa extraordinària”, opina Boada, provenen del MNAC, així com el gran nu Descans, primer premi Nonell de pintura instituït per la Generalitat el 1934 i que va representar el cim del seu reconeixement encara que, vist avui, decep una mica, amb aquella sensualitat desmenjada que tant agradava a la burgesia dels anys trenta. “Hi ha tota una generació de pintors que assimilen molt bé la primera onada avantguardista, el fauvisme, el cubisme”, argumenta Boada, però a partir dels anys trenta, potser per edat, “els costa més adherir-se als nous corrents”. A l’exposició de Valls, que el 12 de juliol viatjarà al Museu Abelló de Mollet, també hi ha una vintena de peces de fons privats, com La noia asseguda (1918), que “encara té l’aparença d’un dibuix acolorit”, observa Boada, i que ve de Galícia, i no es descarta que arribin a bon port les gestions amb la National Gallery de Victòria, a Melbourne, per incorporar en algun moment un dels dos retrats que se sap que Modigliani va fer d'Humbert entre 1917 i 1918; l’altre, adquirit pel cineasta William Wyler, va acabar al Museu de Los Angeles fins que va ser venut a un particular en subhasta.

La relació amb Modigliani ha servit perquè es permetés a l’àngel Humbert ficar la punta d’un peu dins la modernitat cosmopolita, però la veritat és que aquesta classe de confluències entre tradició i avantguarda eren perfectament corrents al París de principis de segle XX, on els anhels i les penúries compartides afavorien camaraderies que trastoquen la lògica de certs discursos acadèmics. Va ser a través d’un veí de taller a la rue Vavin, el portuguès Amadeo Cardoso, que Humbert va conèixer Modigliani, que al seu torn el va introduir en el cercle del col·leccionista polonès Léopold Zborowsky, de la mateixa manera que freqüentaria els ambients cubistes a través de Picasso i, vora seu, també descobriria Cézanne, tan decisiu en el tractament sucós que acabaria donant a la seva pintura (com d’altra banda també ho havia estat l’amistat amb Isidre Nonell), sobretot a les natures mortes, algunes d’excepcionals que provenen de les antigues col·leccions d’Amadeu Hurtado o Tomàs Garcés. Boada situa el punt d’inflexió el 1920, amb el quadre Tres amics, de 1920, on Humbert es va retratar al costat de Florentí Taxonera i Jacint Rifà, d’un realisme inquietant, i sobretot amb Sònia, de 1924, on hi ha ben assimilades les lliçons de Cézanne i Renoir, però també la del grandíssim Sunyer retratista d’aquest moment. “Tenia una gran sensibilitat, una mirada poètica, que va saber traspassar del paper a la tela amb unes transparències insòlites”, sosté Lluís Boada, que de molt petit havia conegut Humbert, “sempre elegant i molt educat”, veí d’escala al carrer de Sant Pere més Baix.

Amb la postguerra, la seva generació queda ofegada, però Boada discrepa que s’hagi de tractar com una època morta. Humbert exposa menys, com tots, i s’ha d’adaptar a la clientela estraperlista, i malgrat tot va ser homenatjat als Salons d’Octubre, i crítics com Junoy, Teixidor o Santos Torroella, que va definir la seva obra com “la realitat salvada per la bellesa d’una manera íntima i quotidiana”, van continuar defensant-lo en textos memorables.