A la recerca de Ramon Llull al manuscrit Voynich

El llibreter Mario M. Pérez-Ruiz (Montevideo, 1960), d’ascendència uruguaiana i catalana, qui amb la seva dona, l’escultora Teresa Batlle, regenta la llibreria 7 vides, hi presenta aquests dies la cinquena edició ampliada d’El manuscrito Voynich y la búsqueda de mundos subyacentes, una aproximació sobre l’autoria del famós manuscrit, dipositat a Universitat de Yale, que Pérez atribueix a Ramon Llull. Enrere queden vint anys d’investigació en què l’estudiós demostra que el recull de paraules escrites en català a mà i amb lletra són de Llull, algunes dins dels signes del zodíac característiques del poeta i pensador mallorquí. Pérez assegura que s’ha descobert un xifratge nou, “amb algorismes que utilitzen consonants en unes poques rodes combinatòries, vinculades a l’astrologia”. I un altre que té cada personatge representant una idea i una frase alhora: “El meu treball ha estat buscant, com en un delicte, els motius que va tenir el responsable intel·lectual, Ramon Llull. Ell fins i tot volia demostrar científicament els dogmes cristians, en aquest cas la sagrada concepció de Jesús. Crea una vida intel·ligent inoculant una dona sense pecat carnal en l’ús del semen humà. En tradició hebrea del gólem i de l’homunculus.” Aquestes veritats ja estaven escrites en l’obra de Llull, que tal com repetia s’havien de dur a terme amb una llengua digna del nostre senyor Jesucrist, que havia reprès la llengua anterior a la Torre de Babel i que el va posar en contacte celeste, humà, astrològic, vegetal i animal. Un llenguatge angelical que servirà per crear una nova cosmovisió, “un nou llenguatge i una nova espècie, híbrida, humana, impulsada per fotosíntesi, osmosi...”

Segons Mario Pérez, desxifrar el manuscrit ofereix idees i coneixements desconeguts, microcosmos i aplicacions per a la robòtica, la medicina, per exemple la creació de pell orgànica artificial. Encara que la intenció de Ramon Llull –responsable de gramàtica en català i en alemany, que també va proposar l’ensenyament de l’hebreu i l’àrab a Europa, però que treballava per a la gestació d’un idioma universal– incidia en les temàtiques del manuscrit, sobrenomenat Voynich. Aquest manuscrit és un llibre il·lustrat, amb continguts desconeguts, escrit per a autor anònim en un alfabet i un idioma no identificats, incomprensible. El seu nom prové del comerciant de llibres antics Wilfrid M. Voynich (1865-1930), qui l’havia adquirit l’any 1912. Actualment es conserva a la biblioteca de llibres rars i manuscrits de la Universitat de Yale i ha estat objecte de nombroses càbales sobre l’autoria i les capacitats, i ha estat estudiat per criptògrafs i, fins i tot, desxifradors militars de codis ocults a les dues guerres mundials.

Aquest diari n’ha consultat alguns al màxim responsable del Centre de Documentació Ramon Llull, que s’han inhibit de la recerca de Pérez, sense autoritzar ni negar res. El manuscrit Voynich es considera un document Salomon, “el llibre més rar del món”, tots dos de l’estudi de mutacions de plantes sagrades, al·lucinògens, alquímia i cabal, a més dels personatges que tenien una relació amb ell, des de l’esmentat Llull fins a Giordano Bruno, Francis Bacon, Paracels, Bécquer i Lovecraft, que l’havien estudiat per trobar-ne els secrets de l’ànima, els somnis, els significats de la lectura i els estats de modificació de consciència.

Mario Pérez afirma que “cal aprendre a llegir Ramon Llull des d’una perspectiva que superi fins i tot els coneixements actuals sobre la memòria, botànica, genètica i intel·ligència, humana i artificial”. “Processos lingüístics, coneixements astronòmics i de viatge pel nostre planeta. En el manuscrit trobem dos xifratges. Per a resolució hi ha un treball dur darrere per resoldre aquests problemes. És com confiar en les possibilitats de la intel·ligència artificial, menyspreant fins a cert punt la intel·ligència humana. És com si Albert Einstein utilitzés una calculadora. Les tesis extraterrestres i exotèriques tampoc no s’han de tenir gaire en compte més enllà de les capacitats humanes de creació i deducció.”

Sobre la bretxa entre la creació del manuscrit i la mort de Ramon Llull, assassinat el 1315 o el 1316, Mario Pérez escriu dins del seu llibre que el manuscrit va viatjar per diferents racons d’Europa, va ser en una arca, va ser sotmès a diferents tractaments a través de proves i llocs, interminables d’enumerar, per fixar les proves que podrien variar els resultats de qualsevol anàlisi forense: “Els isòtops radioactius varien segons el lloc i les circumstàncies. Pots preguntar quin podria ser el marge d’error en una anàlisi de carboni catorze i pots comprovar unes distàncies de fins a tres-cents anys. Sovint hi hagut d’altres marges d’error que superaven els dos-cents anys. Per a les comprovacions científiques hem de posar condicions força variables, anàlisis d’error amb un marge de dos-cents anys. Tenim, doncs, condicions força variables, anàlisis amb un marge de risc de fins a dos-cents anys.”