El Galí surrealista que va renéixer a l’exili de Londres

La sola enunciació del nom de Francesc d’Assís Galí (Barcelona, 1880-1965) inspira tot el repertori de conceptes que va posar en circulació el noucentisme: aquella claredat, aquell ordre, aquella dolcesa, aquella manera tan neta, cristiana i civilitzada de mirar-se el paisatge del segle turbulent que començava. Si s’enfoca amb una mica més de detall, s’hi entreveu el revitalitzador del barroc popular català, no del barroc inflat, saturat de dauradures i plomissols d’àngels, sinó el de tons picarescos de les auques i les rajoles dels oficis. Sense gratar gaire més, acaba sortint a col·lació que era nebot de Pompeu Fabra i que va ser el mestre, ja fos a la seva acadèmia privada o com a director de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat, de quasi tota la generació d’artistes arrecerats sota l’ala noucentista (des de Josep Aragay a Francesc Domingo o Llorens Artigas), i un moment o altre es deixa anar que entre aquests deixebles hi havia també Joan Miró, que sempre guardaria pel seu primer professor de dibuix un record agraït i respectuós. A partir d’aquí, el nom de Galí ja no inspira res més, com si un cop acomplerta la seva labor missionera s’hagués volatilitzat per deixar el camí lliure al que de debò interessa; és a dir, l’avantguarda; és a dir, Miró.

Els casos de consumpció espontània en realitat són bastant rars, i Galí, que va sobreviure no només a la liquidació de la Mancomunitat, sinó també a la guerra, l’exili i el retorn a la Catalunya franquista fins a arribar a tocar la petita claror que s’intuïa a principis dels seixanta, no n’és pas un. De fet, la ignorància que pesava sobre el seu destí era tan gran, que un cop llicenciats els nois i clausurada l’Exposició Universal de 1929, on la seva empremta es pot resseguir als registres històrics, si més no pels murals que va pintar a la cúpula del Palau Nacional, podia haver passat perfectament per un difunt. Deu haver-hi pocs casos d’un referent tan palmari de tota una època que hagi tingut una posteritat així de difuminada. L’investigador Albert Mercadé, que li va dedicar la tesi doctoral el 2013, va quedar parat de poder documentar més de 400 obres de Galí i que la majoria fossin inèdites, entre dibuixos, pintures, treballs murals, mobles i cartells que permetien resseguir una evolució complexa, des del simbolisme i el preraelisme fins a l’art déco i el surrealisme, passant és clar pel noucentisme. Tot el contrari del que esperaríem d’una glòria morta. Més encara: els últims trenta anys de la seva vida, els més desconeguts, que abracen la guerra del 1936, l’èxode pels camps de França, l’exili a Londres, el retorn a Catalunya i la seva mort el 1965, són dels més trepidants, si l’expressió no tingués connotacions aventureres. Que en sabéssim tan poc es deu al mateix caràcter de Galí, que va preferir “desconsiderar-se com a artista”, diu Mercadé, “treballant a l’ombra dels seus deixebles i despreocupant-se del seu llegat”.

Galí, exili i evasió, oberta fins al 13 de juliol al Mume de la Jonquera (Mume) i que es complementarà amb la que el MNAC inaugurarà el proper 21 de maig, també amb curadoria de Mercadé, sobre Francesc d’A. Galí, el mestre invisible, pretén “reivindicar la petjada d’aquell que no va voler deixar rastre” posant l’atenció en una època negligida perquè rebentava el marc on teníem encasellat un dels guies espirituals del nou-cents català, fixat en una puresa immarcescible enfront de la qual hauria estat de mal encaixar el pare de nou criatures que, amb tot el prestigi ja dat i beneït, va decidir comprometre’s, com a director de Belles Arts de la República espanyola, a encapçalar la salvaguarda del tresor artístic del Prado i els museus catalans a diferents amagatalls a tocar de la frontera fins a la seva evacuació a Suïssa. Havia accedit al càrrec de director general el març de 1938 a petició de Joan Puig Elias, militant de la CNT que havia presidit el CENU, l’escola llibertària de la Generalitat i de la qual Galí havia exercit des de 1936 de conseller artístic independent. Molts anys després, Alexandre Cirici reconeixeria la “gestió importantíssima” de Galí al capdavant de l’operació de salvament del patrimoni nacional al castell de Peralada, el de Sant Ferran de Figueres o les mines de talc de la Vajol.

Amb la desbandada del 1939, fuig des de la Vajol cap a França amb tres dels seus fills, que acaben internats en camps de concentració: Francesc a Sant Cebrià, Oriol a Prats de Molló i Medir a Sant Llorenç de Cerdans. De tres més, encara no en té notícies, i una de les filles havia resultat greument ferida a la cara en un dels bombardejos sobre Barcelona. Ell mateix serà arrestat a Elna, on havia aconseguit arribar esquivant els controls disfressat de dona, i conduït a Argelers, d’on es resistirà a marxar, malgrat l’ajuda que li ofereixen, mentre no pugui alliberar els seus fills. El 5 de març de 1939 arriben tots a Londres, on residia una altra filla, Maria, casada amb el locutor de la BBC Josep Manyé i Vendrell, amb l’ajuda d’Ewan Phillips, historiador de l’art antifeixista que li va proporcionar un taller a Hampstead i un subsidi de l’Artist Refugee Comitee. Aquí, en l’entorn més inesperat i enmig d’una altra guerra, ara d’escala mundial, aflora un Galí nou. Mercadé n’ha dit, dels anys que va residir a Londres, entre 1939 i 1949, “la dècada negada”, perquè de fet no en sabien gaire res ni els descendents. L’historiador va haver d’informar-los amb molt de tacte de la relació que acabava de descobrir-li, gràcies al mig centenar de cartes conservades a la Tate Britain, amb la pintora indoanglesa Ithell Colquohn (Shillong, 1906-Limorna, 1988), membre destacada del grup surrealista anglès, experta en l’art del tarot, amiga de Man Ray o Gertrude Stein i autora d’una obra orgànica i primitiva que transformarà la manera de mirar del mestre català.

“El noucentista es va quedar a Barcelona: a Londres neix un altre artista”, diu Miquel Aguirre, director del Mume, que recorda que la mateixa Ithell Colquohn ha estat revalorada aquest any amb la primera gran retrospectiva que li dedicarà la Tate, Between Worlds, a partir del juny. Al seu costat, Galí deixarà de banda les natures mortes, els paisatges i les escenes de gènere de l’etapa anterior i es decantarà per unes composicions oníriques, on es barregen sants, minotaures, figures del circ i personatges vestits a la moda del segle XIX. Al Mume n’hi ha unes quantes, d’aquestes obres, dibuixos a tot estirar aquarel·lats o amb tocs de guaix que certament no tenen res a veure amb el Galí que coneixíem, excepte per la finesa del traç, pel domini excepcional del dibuix. Ni tan sols Mercadé no sap ben bé com interpretar-les, tot i que algunes desprenen un halo eròtic, les més properes a l’aventura amb Ithell, i d’altres, les que va realitzar un cop retornat a Barcelona, el 1949, al·lusions velades a l’imaginari patri que la dictadura havia reduït al tipisme i l’absurd.