música
Els Amics de les Arts: “Seria avariciós demanar més”
En vint anys d’història, Els Amics de les Arts han aconseguit gairebé tot el que s’han proposat, però curiosament mai no havien publicat un disc per Sant Jordi, la diada que ja fa uns quants anys era no només la festa del llibre i de la rosa, sinó també la del disc... quan es venien encara discos. Però avui el trio ha triat una data tan assenyalada per llançar el seu nou disc, 20 anys d’amics (Pistatxo Records, doble LP i CD), un disc molt especial que inclou vint de les seves cançons més destacades reinterpretades en duet i algun trio amb una vintena llarga d’artistes, la majoria amics que han anat fent voltant incansablement pels escenaris. “Treure aquest disc per Sant Jordi és un somni realitzat. Volíem fer-nos un regal el dia més maco de l’any a Catalunya”, expliquen Joan Enric Barceló i Ferran Piqué els dos components del grup que viuen a Girona, l’endemà d’una intensa jornada d’entrevistes i fotos, amb el seu company Dani Alegret, a la Casa Batlló de Barcelona. Justament, la nova versió que han fet amb Sergio Dalma i el pianista Marco Mezquida del seu ja clàssic Louisiana o el camps de cotó serà avui la banda sonora de la diada a l’emblemàtic edifici modernista del passeig de Gràcia.
En realitat, dir que el disc es llança avui no és del tot exacte: 17 de les 20 cançons que conté ja s’han anat publicant com a singles a les plataformes des de15 de novembre passat, quan es va donar a conèixer la relectura de 4-3-3 amb The Tyets. Després han anat sortint a la llum les col·laboracions amb artistes tan diferents com ara Lluís Gavaldà, Sopa de Cabra, Tomeu Penya, Judit Neddermann, Roger Mas, Andrea Motis, Joan Dausà, Sidonie, Santi Balmes, La Fúmiga, Alba Careta Trio, Figa Flawas, Balkan Paradise Orchestra, La Pegatina i Amulet i O-erra. Per tant, per a l’estrena oficial del disc han quedat només pendents tres cançons: Les paraules que triem no dir, amb Manu Guix; Preferiria no fer-ho, amb Scotty DK, i Reykjavik, cantada en castellà per l’argentí-estatunidenc Kevin Johansen (Alaska, 1964), un dels girs de guió més sorprenents del disc.
Kevin Johansen?
“Els seus discos Sur o no sur (2003) i City Zen (2004) els teníem al pis d’estudiants que compartíem a Barcelona quan va néixer el grup, i una cançó posterior seva, Susan Surrender (2007), parla d’una parella que se separa i es divideix els béns [“Jo em quedo el cotxe i els nens, tu queda’t la liquadora”], i que ens va inspirar Reykjavik. A ell no el coneixíem de res, però vam anar un dia a un concert seu a l’Apolo i li vam proposar gravar la cançó que li havíem robat. I va dir que sí. La va cantar en castellà simplement perquè vam intentar posar les coses fàcils a tots els convidats del disc.”
Què va passar el 2005?
“ El grup es va formar més o menys el juny del 2005; més o menys, perquè no és com quan tens un nen i saps que aquella data serà important a la teva vida. Vam gravar una maqueta i ens vam presentar al Sona 9, però no a la modalitat de pop-rock, sinó a la de cançó d’autor. Vam guanyar el premi popular.”
No es pot agradar a tots
“Vam sentir un cert pes durant un temps per intentar agradar a més gent, però quan hem tingut aquest tipus de dubtes, sempre ens han durat poc. Al final hem entès que el teu públic és el que va començar amb tu. Estem vivint del que ens agrada, omplim els concerts –el dels 20 anys, el 25 de juliol al Poble Espanyol, en poques hores–, hem venut un piló de discos en prevenda... Ahir va ser el millor dia de la nostra història a Spotify, però ara cada dia és millor que l’anterior. Amb el que tenim ens sentim superafortunats. Seria avariciós voler més.”
El disc dels 20 anys
“Ha costat un any sencer preparar aquest disc, perquè volíem el millor cartell possible i no ha estat gens fàcil quadrar agendes amb més de vint grups i solistes, gravar les cançons en 7 o 8 estudis diferents, fer-ne després els màsters, els videoclips... La selecció d’artistes i cançons no s’ha fet amb un bisturí o un full d’Excel per fer un disc de grans èxits: hem buscat gent amb la qual hem crescut junts o que admirem, i després, amb alguna excepció, els hem demanat que triessin quina cançó voldrien fer. A Sergio Dalma sí que el vam veure de seguida fent Louisiana, però la majoria van triar la seva per motius personals: Sidonie, perquè tocaven Jean-Luc al local d’assaig; Santi Balmes va triar El seu gran hit per influència de la seva filla, i en Pep de Figa Flawas deia que Carnaval era una cançó que li havia fet explotar el cap. Alguns han aportat a la cançó el seu estil i manera de fer i altres, com Lluís Gavaldà, van decidir afegir-hi només la seva veu. Per a nosaltres era fonamental que hi quedés reflectida la petjada del convidat. Aquest disc és una festa col·lectiva, com també volem que ho sigui el concert del Poble Espanyol, que no serà la nostra festa d’aniversari, sinó la del nostre públic, a través d’aquestes cançons.”
I a partir d’ara?
“Ja vam dir que el 2025 farem només quatre concerts: el de Barcelona; el de Sueca (Ribera Baixa), el 30 d’agost; el de Palma, el 19 de setembre, i el d’Escaldes Engordany (Andorra), el 10 d’octubre. No descartem que el 2026 sigui una extensió d’aquest vintè aniversari. Hem de fer alguna cosa gran per celebrar-ho, no?”