I Pau Casals es va negar a tocar per a Hitler

S’apuja el teló i els moviments de la Suite número u per a violoncel en sol major de Johan Sebastian Bach omplen la platea. És el pròleg de Música para Hitler, obra de teatre que ha triomfat als Teatros del Canal de Madrid i que parteix d’un episodi històric real que va tenir lloc el 1943 a la Catalunya del Nord i que és recreat pels dramaturgs Yolanda García Serrano i Juan Carlos Rubio: la visita d’uns soldats nazis a la vil·la Colette, la residència del músic català Pau Casals en el seu exili a Prada de Conflent, amb la petició que actués davant d’Adolf Hitler. El dramaturg Juan Carlos Rubio relata: “La història real és que van arribar tres oficials nazis a casa seva per convèncer-lo de tocar per a Hitler. Se sap fins i tot que van estar amb ell una hora i mitja. Sabem que Pau Casals s’hi va negar. També és real que ell era un home molt compromès amb els exiliats espanyols que estaven al sud de França i que en el seu exili no va voler tocar mai en cap país que tingués un dictador al poder. L’intent de fugida, el fet de patir episodis de depressió al llarg de la seva vida, tot això és verídic. A partir d’aquestes dades neix la ficció per al teatre.”

Publicada el 2022, l’obra està sent una de les sensacions del paisatge escènic aquest abril del 2025 amb tot el paper venut, com si la història que ara puja a l’escenari guanyés cada dia més vigència a cop d’actualitat. Una de les llicències dramàtiques dels autors és que al músic nascut al Vendrell –encarnat amb tendresa per l’actor Carlos Hipólito– no el visitin tres oficials nazis, sinó un, el soldat Johann Grass, al qual dona vida l’actor Cristóbal Suárez. Grass (Suárez) és l’encarregat de traslladar la invitació de Hitler a Casals, tot i que té una missió més ambiciosa en la trama del que sembla perquè abans de ser un soldat pel reclutament hitlerià era un violoncel·lista aficionat que sent devoció pel mestre català del violoncel. Que el nazisme dels camps d’extermini és compatible amb la sensibilitat musical ja ho va evidenciar Reinhard Heidrich, fill d’un cantant d’òpera i d’una actriu que excel·lia tocant el violí abans de passar a la història com el carnisser de Praga i de morir el 27 de maig del 1942 en l’atemptat de l’operació Antropoid, ideada pels resistents txecs Jan Kubis i Josef Gabcik, avui recordats amb honor a l’església de Sant Ciril i Sant Metodi de Praga. Un any després que la marxa fúnebre de Sígfrid de Richard Wagner sonés en el funeral que el règim nazi va dedicar al violinista i organitzador de la conferència de Wansee Reinhard Heidrich, l’oficial recreat pels dramaturgs de Música para Hitler, amb la credibilitat històrica de poder adorar alhora Bach i la xoà, visita Casals en el que és un trepidant duel dramàtic entre els actors madrilenys Cristóbal Suárez i Carlos Hipólito.

Que el conflicte interior que viu el soldat entre l’admiració envers el seu ídol musical i el seu deure com a militar adepte a Adolf Hitler de portar-lo fins al Berlín del Tercer Reich pot ser fictici només és una porta d’entrada a la grandesa del teatre, perquè és un detonador fulgurant per al desenllaç d’una trama que viatja per la geografia de l’ètica el compromís polític sense moure’s del saló de la casa a la vora del Canigó on Casals va viure el seu primer gran exili des del 1939 fins al 1957. Amb la convicció d’encarnar “un dels personatges més bells” que li ha tocat interpretar en la seva carrera, Hipólito interioritza la personalitat del geni compromès i la tendència depressiva del violoncel·lista català amb escenes d’esgrima verbal davant la supèrbia nazi. El refugi sentimental i moral de Pau Casals sobre l’escenari és la seva dona i també violoncel·lista Francesca Vidal, encarnada amb nervi per l’actriu Kiti Mánver. Ambdós exiliats es permeten imaginar en veu alta si arribaran a veure el dia en què el Canigó deixi de delimitar la frontera entre la llibertat i la tirania i gosen fabular si una derrota del nazisme –per a la qual encara queden dos anys en el moment històric en què l’obra transcorre– serà una acceleració de la fi de la dictadura de Franco. El juvenil contrapunt a les decepcions d’haver viscut els drames de dues guerres mundials i d’una guerra civil l’ofereix el personatge d’Enriqueta, la neboda del músic, interpretada per Marta Velilla.

En la partitura dramàtica de Música para Hitler la música és tan omnipresent que l’actor Cristóbal Suárez fins i tot recomana al públic –“per gaudir encara més de la representació si és possible“– que abans de venir a veure la funció es regali quinze minuts per escoltar els sis moviments de la Suite número u de Bach que ell tant ha escoltat per preparar el seu oficial nazi admirador de Pau Casals. “El que més em sorprèn és que des de l’aparell ideològic donessin tanta importància a la cultura i fossin tan conscients del poder transformador de l’art i la cultura i el que significaria per al règim disposar de Pau Casals”, reflexiona l’actor.

L’anatomia d’una visita a la vil·la Collette sintetitza els 35 anys d’exili en la vida de Casals (des del 1939 al 1957 a Prada i més tard a Puerto Rico fins a la seva mort el 1973). Si va ser així o no poc importa davant la veritat absoluta del teatre que recorda que sempre es pot escollir i que convida a pensar què fa cadascú amb els seus sís i els seus nos. Música para Hitler ha iniciat una gira fora de Madrid i ara només falta que també arribi a Catalunya perquè Casals torni a dir no a Hitler també a prop de la llar que l’exili li va negar.