El White Lotus asiàtic no mereix les cinc estrelles

Vam disfrutar d’allò més amb l’experiència hawaiana. I, no cal dir-ho, amb la pujada de la temperatura ambiental i carnal proporcionada al complex sicilià. Malauradament, l’espiritualitat asiàtica de la tercera visita a la xarxa hotelera The White Lotus no ens ha acabat de convèncer com prevèiem.

Els espectadors teníem ganes de saber més d’altres blancs privilegiats que passen les vacances en hotels de luxe de la cadena hotelera que dirigeix Mike White, perquè ens encanta veure’ls enfonsar-se en les seves pròpies misèries existencials malgrat que els calés els surtin per les orelles. També perquè a l’inici d’aquesta tercera temporada ens va convèncer l’elenc de personatges escollits, encarnats per un grapat d’intèrprets de categoria. Però la fórmula repetitiva i pesada, que sembla ben bé un autoplagi, i dos episodis finals que semblen escrits per ChatGPT ens han decebut. Per això, de la mateixa manera que els clients de The White Lotus son exigents, els espectadors que hem de fer-nos fotre contemplant la seva vida luxosa (per moltes misèries de rics que pateixin) volem presentar una queixa formal a la direcció: ho sentim molt, Mr. White, però en aquesta tercera visita el servei no ha estat a l’altura de les instal·lacions, ni allò que s’anunciava al catàleg ha arribat ni de bon tros a les expectatives. Així que posin-se les piles o ens veurem abocats a canviar de cadena.