Antoni Llena fa memòria de l’art i l’amistat

La primera vegada va dir que no, i segurament també la segona i la tercera, per pudor, perquè acceptar, per a algú tan íntegre i discret com Antoni Llena (Barcelona, 1942), semblava immodest, però la insistència de l’editor Joan Ricart va aconseguir finalment doblegar-lo perquè escrivís les seves Memòries de fum (L’Avenç), que defineix com un intent d’“explicar una consciència artística a partir de mancances i pors”. En aquest “mural farcit de contradiccions” hi és una mica tot, condensat en molt poques pàgines, com si encara persistís la reticència a fer-se veure gaire, des dels records d’una infància retreta fins al reconeixement dels primers encàrrecs olímpics, des de l’entrada al convent dels caputxins d’Arenys de Mar als 15 anys i després a Sarrià (des d’on va viure la Caputxinada) fins a la llarga estada a Londres (una altra mena de pobresa), i entremig, la descoberta de la sexualitat, la de l’amistat, la de l’art sobretot, que des del primer moment va entendre que, a les seves mans, havia de ser “fràgil”; això és, “la captura de l’absolut en l’instant”. I dos pilars que travessen tot el llibre: la presència benefactora d’Antoni Tàpies, l’artista que més l’ha influït des de 1963, i la d’Antoni Bernad, el primer amic i el de debò: més de setanta anys d’acompanyament tenaç, irrompible i amorós. La revista L’Avenç publicarà precisament al número del mes de maig una conversa de l’artista amb el fotògraf Antoni Bernad, que també és a punt de publicar les seves memòries. De la complicitat amb Tàpies, ja en va deixar testimoni l’any passat a Deu estius a Campins (Barcino).

El valor que Llena dona a l’amistat, com la que també va unir-lo amb Àngel Jové i Jordi Galí, gairebé contrasta, si no en fos en certa manera el revers necessari, amb el retrat de l’artista adolescent que dibuixa en les primeres pàgines. “A casa eren gent esquerpa, no recordo haver tingut mai un convidat a taula”, diu a propòsit d’un ambient familiar en què se sentia “incapaç de tractar amb ningú” i “posseït de pors”. Ni a casa ni a l’escola confiaven que aquell noi solitari tingués gaire futur. Potser per això la seva resistència a entrar en la vida adulta era tan poderosa: li produïa neguit el sol fet d’haver de donar la mà a qualsevol persona gran, com si hi hagués alguna possibilitat de contagi, explica. El fet és, però, que va haver de créixer, i l’art, que ja hi era des del principi, en els gargots de pallassos, en els papers retallats, va ajudar-lo en la transformació. Allò que era nou, en tot cas, era la consciència d’estar buscant un camí mentre dibuixava o retallava, una manera “d’estar al món des de la distància, de cercar la modernitat des de l’anacronisme”, convençut, a més a més, que “la bona pintura no es pot observar de cara, s’ha de mirar de reüll”. La vida de novici, renascut com a “fra Pacífic de Barcelona”, devia contribuir a cultivar aquella austeritat que podria haver tirat a mística sense la mediació de monjos atents (el pare Jordi Llimona, Joan Botam, Frederic Raurell) que, com ho expressa Llena, van reconciliar-lo amb la realitat. Els fascicles dels mestres de la pintura que puntualment li portaven a la cel·la de Sarrià van revelar-li alguna cosa més: que “la història de l’art no era una història de diferències, sinó de coincidències”, i que la consideració de qualsevol objecte com un fet artístic depenia de la intensitat. “Mai cap bona intenció, ni tan sols la més brillant, ha fet tota sola que una obra esdevingués art”, sosté.

El suport d’Alexandre Cirici i el descobriment de l’obra de Tàpies van ser providencials; en canvi, no es va sentir gaire atret per l’art pop que seduïa tant la seva generació, i es va decantar per l’art pobre, “mentre Àngel Jové es filmava escanyant gallines”. Era l’art que més convenia a la seva escassesa de recursos, ben mirat, que van donar lloc a “unes escultures de paper d’una fragilitat extrema” fins que Tàpies va regalar-li material més apropiat. Les seves primeres Escultures dissecades van néixer d’aquell obsequi, abans d’anar-se’n a Londres, a principis dels setanta, en l’etapa més indigent i marginal de la seva vida, i la més poètica també, assegura. Va ser allà on va conèixer Joan Brossa, a qui va freqüentar molt tot i declarar-se poc brossià: “Penso que la seva influència no ha estat gaire bona per a l’art català.” És l’opinió menys afavoridora que expressa respecte dels artistes que ha conegut, junt amb la de “l’escultor vedet” Mario Merz, que discutint amb la dona va destrossar la vaixella de la casa d’Oriol Bohigas, en la reunió per decidir l’emplaçament de l’escultura que al final acabaria fent Llena, el David i Goliat.