Nova edició de la versió que va fer Breccia d’‘El eternauta’

Si escrivissin en una llista els noms de Will Eisner, Uderzo, Goscinny Hergé, Alex Raymond, Winson McCay o Hugo Pratt, grans, grans de debò, del còmic internacional de tots els temps, no podríem oblidar d’afegir-hi el d’Alberto Breccia (Montevideo, Uruguai, 1919 - Buenos Aires, Argentina, 1993), de qui Frank Miller –que també podríem incloure en aquesta llista– va dir: “Tot va començar amb Breccia.”

Aquesta floreta no va ser cortesia entre col·legues, Miller, que va revolucionar el còmic de superherois als anys vuitanta amb Batman: The Dark Knight, va beure de les innovacions gràfiques de Breccia, que encara ara podríem considerar d’avantguardistes i revolucionàries. En una entrevista que li vaig fer a Angulema l’any 1992, declarava: “El còmic no ha dit el que ha de dir, es fan servir tècniques i temes obsolets.” Ho deia quan hi havia qui vaticinava que la historieta moriria amb el segle XX, però el que estava a punt d’arribar era el que havia anunciat Breccia: la novel·la gràfica va trencar els esquemes narratius i visuals que hi havia fins aleshores.

Alberto Breccia, pare del també gran dibuixant Enrique Breccia, és ara actualitat per la reedició d’El eternauta 1969, amb guió d’Héctor G. Oesterheld, publicada pel segell Reservoir Books. Aquesta obra va ser una nova versió –el que ara s’anomenaria un reboot– d’El eternauta, també amb guió d’Oesterheld i dibuixos de Francisco Solano López, publicada a la revista argentina Hora Cero entre 1955 i 1957.

Eren anys en què l’energia atòmica i les possibles invasions extraterrestres alimentaven les pors col·lectives que són ben presents en aquesta obra, en què les metàfores de significació política i del comportament humà en situació extrema hi són també evidents.

El protagonista és Juan Salvo, que per l’acció dels invasors té la capacitat de viatjar en el temps i l’espai i després de molts anys de viure en diferents èpoques retorna al seu punt de partida poc abans que passin els esdeveniments tràgics que es relaten a l’obra.

El eternauta s’avançava als actuals corrents de ciència-ficció distòpica. Tant és així que aquesta mateixa setmana la plataforma Netflix estrena una sèrie basada en aquest còmic i que protagonitza l’actor argentí Ricardo Darín.

La versió de Breccia, publicada prop d’una dècada després de l’original, també va ser donada a conèixer per trameses en una revista d’actualitat. La gosadia gràfica i l’accent polític de l’obra van crear un sentiment de rebuig per part d’un sector dels lectors de la publicació, que haurien desitjat un tractament més realista de les imatges que en moltes vinyetes s’apropen a l’abstracció, un estil que també Breccia va utilitzar en una de les seves altres joies: l’adaptació de relats d’H.P. Lovecraft.

La significació i projecció d’aquest clàssic va portar els autors originals a El eternauta II, apareguda l’any 1976 en una etapa en què la implantació de la dictadura militar va portar Oesterheld a ser un dels desapareguts del règim militar i Solano a exiliar-se a l’Estat espanyol. Al segle XXI, Solano López va tornar a reprendre la sèrie situant l’acció uns anys després d’on se situava en l’obra original.