‘Pierrot Lunaire’, cent anys després

Dimarts va tenir lloc al Palau de la Música Catalana un concert d’allò més especial: la celebració del centenari de l’estrena, a Barcelona, del Pierrot Lunaire (1912) d’Arnold Schönberg (1874-1951). En el dia exacte del centenari, l’agència Barcelona Clàssics i el mateix Palau van decidir programar un concert amb un magnífic conjunt de cambra capitanejat per la virtuosa violinista moldava Patricia Kopatchinskaja (Chisináu, 1977) que, per aquesta ocasió, va assumir la part vocal per a la interpretació d’aquesta obra atonal schömbergiana basada en el Pierrot lunaire: Rondels bergamasques (1884) del poeta belga Albert Giraud en la traducció d’Otto Erich Hartleben. Més enllà de les raons commemoratives, el concert va servir per corroborar com ha canviat la nostra escena musical i com a mostra el programa de mà que, fa cent anys, es donava als assistents i que se’ns va entregar en forma de facsímil. Es tracta d’un llibret de fins a 34 pàgines amb articles d’Alban Berg i Robert Gerhard sobre dues de les obres interpretades fa cent anys i que van constituir el programa de dimarts: la Simfonia de cambra, opus 9 (1906) en la versió d’Anton Webern i el Pierrot Lunaire. Es fan programes de mà d’aquesta envergadura? La resposta és més que òbvia.

Que quedi clar, però, que vam escoltar una versió de gran nivell tècnic i on, una vegada més, Kopatchinskaja es confirma com una artista amb una veritat artística. Que una virtuosa violinista hagi decidit interpretar i enregistrar una obra vocal com aquesta és prou significatiu del que pot arribar a oferir una carrera musical. És evident que la moldava va aportar elements propis i personals a una obra de referència en la història de la música del XX. Però ho va fer d’una manera on, a la fi, un s’havia de preguntar què hi havia en la interpretació de Schönberg i què hi havia de la intèrpret. O dit d’una altra manera: ¿la interpretació s’ha de limitar a un desxiframent de l’obra musical dipositada en uns pentagrames o bé aquesta pot i ha de servir per a l’activació d’elements propis? És evident que la posició de Kopatchinskaja és la segona i ens va oferir un Pierrot bergant, divertit i humorístic, teatralitzat i reforçat per una facilitat inqüestionable per a l’sprechgesang, però que es va deixar anar més pels territoris d’allò epifenomènic que no per allò relatiu al món del somni i el subconscient.

Amb ella un magnífic ensemble format per Meesun Hong (violí/viola), Júlia Gállego (flauta/flautí), Reto Bieri (clarinet/clarinet baix), Thomas Kaufmann (violoncel) i Joonas Ahonen (piano) que ens van permetre ja no tan sols gaudir d’unes obres mestres del XX, sinó també obrir les portes a la reflexió de tot el que ens ha ofert la història de la interpretació musical dels darrers cent anys. Si per a Schönberg, com també per a Webern o Gerhard, com va exposar en la magnífica presentació el compositor Joan Magrané, la música era una missió, ara tot sembla haver-se convertit en un producte on també tot es compra i es ven. I on, evidentment, ja no hi ha lloc per a entusiastes activistes com Manuel Clausells, que va propiciar el concert de fa cent anys, sinó la fredor d’homes de negoci lliurats al mercat musical. Algun dia també sabrem si aquesta mercantilització ens ha portat a ser una societat cada vegada més cofòtica. Pierrot Lunaire, cent anys després.