El Crist de Chicago i els altres oblidats

El juny del 1984, l’arquitecte Jeroni Moner (1940-2021) va rebre un escrit enviat per l’Institut d’Art de Chicago en què es detallaven les característiques del Crist , una magnífica talla de noguer, enguixada i policromada, encarregada a un mestre de primera categoria, pels volts del 1270, coincidint amb l’edificació de la nova església de Santa Maria dels Turers de Banyoles. Hi ha fotografies de Josep Maria Mateu, abans de l’incendi del temple el 1910, en què es veu el Crist d’estil romànic tardà, de transició al gòtic, que els experts daten de mitjans del segle XIII, de 202 per 165 centímetres i que des del 1926 és una de les peces de la sala gòtica del museu de Chicago. A l’escrit, s’hi adjuntava una fotografia en blanc i negre. Un estudi de l’artista i historiador de l’art Rafael Bastardes (1912-1997) publicat el 1981 data “la desaparició” del Crist entre els anys 1918 i 1919, en un moment de canvi de rectors a la parròquia. També indica que la peça va ser comprada per 60.000 dòlars, tot i no tenir-ne constància documental, un valor que Bastardes considera excessiu per a l’època. Sense mencionar la seva font, assenyala que cap al 1919 Paul Tachard va adquirir el crucifix de Banyoles i que entre aquesta data i el 1926 el va vendre a l’antiquari parisenc R. Stora, segurament a través d’un intermediari. Cap al 1926 l’Institut d’Art de Chicago va comprar directament la peça a París amb els diners del llegat que Kate Sturges Buckingham havia deixat.

“És una de les múltiples peces del nostre patrimoni que van ser sostretes en un moment indeterminat i van ser oblidades per l’imaginari del lloc on procedien”, assenyala Mireia Gibert Ortensi, en un article sobre l’art gòtic dels segles XIII i XIV al Pla de l’Estany –que cita l’estudi de Bastardes sobre el crucifix– per als Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (CECB) el 2008, amb la voluntat de “donar a conèixer una mica més a fons una peça molt remarcable que havia posseït Banyoles, però que, malauradament, va desaparèixer de la seva ubicació original sense que la comunitat banyolina fos conscient de la desaparició fins força temps més tard”. El 1926 se’n va tenir coneixement, quan La Vanguardia va publicar una nota sobre una conferència que Elies Tormo Monzó havia fet a Madrid sobre la figura del Crist dins l’art gòtic i havia mostrat una foto del crucifix banyolí, del qual no es tenia constància ni de la seva existència ni de la seva desaparició.

Segurament la presa de consciència, per part dels banyolins, del patrimoni artístic espoliat té el seu gran despertar amb el robatori de les 38 peces de l’arqueta de Sant Martirià la matinada de l’11 de gener del 1980 per Erik el Belga al monestir de Sant Esteve; el gran cop del lladre és també una ferida molt present encara. El doctor en història de l’art Miquel Àngel Fumanal Pagès (Besalú, 1976) va mencionar el Crist de Chicago al final de la conferència sobre la dispersió del patrimoni medieval català, en un cicle organitzat per La Bombonera , fa una setmana al Museu Darder. Fumanal va oferir una xerrada amena i divulgativa, pensada per a un públic no expert, precisament per prendre consciència de la pèrdua que aquests espolis silenciosos representen per a un país que ha perdut, en la història, massa llençols. “El detonant de la conferència”, va assenyalar l’historiador, va ser un dels molts reportatges que la periodista d’El Punt Avui Maria Palau ha publicat i en què insisteix que en coneixem “la punta de l’iceberg”. El professor Fumanal va esmentar alguns dels casos més populars, com el dels capitells de Sant Miquel de Cuixà que es troben a l’atractiu turístic que és The Cloisters, a Nova York, o el del cadirat del cor de la catedral de la Seu que forma part del menjador del castell que el magnat Randolph Hearst –que va inspirar Ciutadà Kane, d’Orson Welles– es va fer construir a Califòrnia, amb el nom de Xanadu Castle. Miquel Àngel Fumanal va exposar algunes de les possibles causes de la dispersió. Durant els anys 20, els pintors Miquel Utrillo i Ramon Casas van exercir d’intermediaris d’alguns filantrops nord-americans, enamorats de Catalunya, com el magnat Charles Deering, el qual el 1910 va comprar l’edifici de davant del Cau Ferrat a Sitges i li va posar Maricel. Fins al 1921 s’hi va exposar part de la seva col·lecció. La família Deering ha estat una de les mecenes que han enriquit l’Institut d’Art de Chicago amb peces tan simbòliques per al país com una part del retaule de Sant Jordi –la part en què es veu el cavaller matant el drac–, de Bernat Martorell, que està repartit en tres museus però en falta la predel·la.

El Crist de Chicago forma part del patrimoni oblidat de Banyoles, que podria incloure peces que es deixen malmetre en cases particulars com els grafits murals gòtics de la Casa dels Lleons. I això ens porta a la reflexió següent: què cal fer amb el patrimoni local, tants anys ignorat? Deixar que es faci malbé a casa nostra o que l’adquireixin butxaques estrangeres i plenes per poder-lo veure en algun museu de Chicago?