El nou Museu de l’Empordà, el més valent

Cinc anys després que comencessin les obres de la seva reforma integral, el Museu de l’Empordà “no sembla el mateix”, exclama, eufòrica, Mariona Seguranyes, la regidora de Cultura de Figueres, rara avis de política que sap del que parla i el que gestiona: és una de les historiadores de l’art de referència de Catalunya i es coneix com ningú el Museu de l’Empordà. Clamava al cel que un equipament cultural amb tanta història (gairebé 150 anys des que se’n va plantar la llavor i gairebé 80 des que va obrir al públic), amb una de les col·leccions més singulars del país (formada per 3.000 peces) i tan estimat per la gent de Figueres (en canvi, massa desconegut per a la resta del país) operés en unes condicions precàries per al patrimoni artístic, els treballadors i els visitants. Ni les instal·lacions ni la museografia eren dignes d’un museu del segle XXI. El nou Museu de l’Empordà, que s’inaugura avui (19h) i farà jornada de portes obertes aquest cap de setmana, sorprendrà.

Els canvis reals només es poden fer d’una manera: amb conceptes i metodologies diferents. I cal valentia, la que no li ha faltat al director Eduard Bech-Vila. El 2021 es va iniciar la primera fase de les obres a la façana i a l’auditori, que estava tancat perquè no complia la normativa. L’espai soterrat de l’equipament va reobrir el 2022, i no ha parat de fer feina divulgativa des de llavors mentre s’afrontaven la resta de fases del projecte. Però no tot transcorria a dins. A fora es va començar a preparar la veritable transformació, la dels continguts, amb un procés participatiu que ha involucrat no només experts en art, ni tan sols només el públic fidel, sinó també gent que probablement no havien posat mai els peus al museu. Tots els dimarts, dia de mercat, Bech-Vila i el seu equip han anat a cercar ciutadans de totes les edats, gèneres, classes socials i procedències i els han fet una pregunta ben simple: quins són els seus interessos i preocupacions que voldrien veure reflectits al Museu de l’Empordà?

Aquest museu que ha decidit sortir de la torre de marfil del món acadèmic és el nou Museu de l’Empordà. Evidentment que la forma final és d’autoria professional. Margarida Loran, la museològica. Cristina Masanés i Pere Parramon, la museogràfica (i quina meravella de textos de sala; per fi algú que entén que l’escriptura de l’art ha de suggerir i no alliçonar amb qüestions tècniques que avorreixen fins i tot als més ben predisposats). Àlex Gifreu, la gràfica. Pep Canaleta signa la concepció de l’espai, que era tot un repte.

Ho era fins al punt que el visitant que puja per l’escala i el visitant que puja amb l’ascensor comencen el recorregut per la col·lecció, que es desplega en dues plantes, des de sales diferents. Doncs això no és cap problema al nou Museu de l’Empordà, perquè no hi ha principi ni final. Dit d’una altra manera, la presentació no és cronològica. L’art de tots els temps, des del 2.000 aC fins al 2024, conviu amb una naturalitat emocionant. Perquè, més enllà de les categoritzacions imposades per la historiografia de l’art, la humanitat sempre ha traslladat els mateixos desitjos i neguits en la creació artística. I que es corresponen amb els interessos i les preocupacions dels figuerencs que els dimarts van a mercat. A grans trets, dos: les persones i els llocs.

Quan es trenquen les normes, tot és possible. Dalí n’estaria encantat. L’única obra que posseeix d’ell el Museu de l’Empordà és Sant Narcís (1962). La va donar el 1971 quan es va inaugurar la seu de la Rambla, perquè l’edifici primigeni, l’avui Institut Ramon Muntaner, s’havia quedat petit. Va ser aquí on l’artista figuerenc més universal va educar-se visualment, veient d’estudiant les obres d’aquell museu no nat des del 1876, quan va fer la primera donació l’escriptor i dirigent republicà Joan Tutau i, la dècada següent, quan va arribar el primer dipòsit del museu del Prado. Dalí es va forjar com a artista escodrinyant la pinzellada del, posem per cas, Sant Atilà (1690), de Vicente Berdusán Osorio. Ara, en la nova presentació del Museu de l’Empordà, el té al costat.

I no massa lluny hi té la instal·lació Somni de llagosta (2004), de Miralda, una de tantes peces que el museu conservava i no exposava. Abans de la reforma, el recorregut arribava fins als anys vuitanta. Ara ha incorporat la creació més actual sense renunciar al seu patrimoni històric (allò que a tants els costa d’assimilar, que el passat sempre és present i que el present es deu al passat). Una altra paret lluminosa: la que fa dialogar La terra (1929), d’Ángeles Santos Torroella, amb La realidad es una ilusión muy persistente (2003-2006), de Dora García. Dues dones artistes que parlen d’allò invisible i misteriós que determina les nostres vides. Les dones artistes han entrat amb força en el nou museu. Abans només n’exposava tres. Ara representen el 20% a les sales.

Les Guerrilla Girls xalarien. Als anys vuitanta denunciaven que les dones només tenien visibilitat en els museus com a models despullades. Al nou Museu de l’Empordà llueixen dos nus masculins, creats per Joan Felip Vilà i per Antoni Caba Casamitjana. Ja ho va investigar fa uns anys Txema Romero, ex director del Museu d’Art de Cerdanyola i actual director dels Museus de Sitges, que als magatzems dels museus catalans hi ha un piló de material homoeròtic proscrit.

Tampoc és habitual que els museus facin autocrítica. Al de l’Empordà, inaugurat, després d’uns quants intents fallits, el 1947, la van pifiar a mitjan anys noranta quan van obrir una exposició temporal que presumia de terra d’artistes. No en van incloure cap de jove i, carregats de raó, els joves artistes van fer una exposició alternativa a la galeria Canaleta amb el títol L’Empordà, terra d’autistes. Un dels marrecs que hi va prendre part va ser Jordi Mitjà, l’obra del qual va adquirir Anna Capella quan va posar-se al capdavant de l’equipament.

S’ha guanyat un espai a la mostra de la col·lecció, al costat de les stars que el públic més aprecia. No hi podia faltar el fragment de columna de la portalada romànica de Sant Pere de Rodes, del Mestre de Cabestany. Ni la destral de bronze (1.900-1.600 aC) de Vilanant que un nen de 8 anys va desenterrar per casualitat, mentre jugava, el 1967. Aquell nen es deia Baldomer Pujol i ara explica l’aventura del descobriment en un vídeo de nova producció que es projecta a les sales.

Sortir de la torre de marfil vol dir també enfangar-se amb allò més conflictiu. La gent del carrer, la del mercat, no només vol veure els paisatges idíl·lics de l’Empordà pintats pels millors artistes, sinó que també, i així ho va demanar a les enquestes, vol saber qui té cura d’aquest territori privilegiat en perill pels interessos econòmics depredadors i per l’emergència climàtica. Sense ser una obra d’art en sentit estricte, al nou Museu de l’Empordà es projecta el vídeo que el col•lectiu Salvem l’Empordà va fer el 2017 per commemorar els seus 15 anys de lluita.

Tant per veure i tant per llegir (gràcies Cristina Masanés i Pere Parramon). 226 obres? No, 3.000, perquè les reserves són visitables, sempre, no només en dies puntuals com solen fer els museus, inclosos els grans, els més ben dotats de recursos. La perifèria és el centre de Catalunya. Si més no a Figueres avui s’inaugura el museu que ha tingut més valentia per innovar.