La puresa d’Anna Andreu

Durant el confinament, a Anna Andreu (Sant Quirze del Vallès, 1988) la visitava una merla. Anava sovint al pati on escrivia les composicions del seu segon disc, La mida (2022). Diu un dels versos escandits del poema Quietud de la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà, una d’aquelles cançons que només interpretava als concerts: “Ombra de pinar dorment / una branca s’estremia / Era un ocell que hi venia / era el sospir d’un absent.” En els concerts d’Anna Andreu s’experimenta certa tremolor incontrolada, la que esdevé durant el cos en repòs i la ment en calma, aquella esgarrifança prèvia a l’agitació. Talment com si fossin els efectes de la visita d’una presència sigil·losa, d’una merla en un pati en l’any del silenci, de la cantant i música vallesana en la seva plenitud creativa, amb composicions que excel·leixen en la puresa, cançons extremament depurades, refilades que es traslladen en una posada en escena senzilla, concedint al groc barroc de la tela que simula el turonet de la coberta del disc, la pinzellada que trenca la perfecció natural. Així es va percebre en la presentació a les comarques gironines del tercer disc, Vigília , diumenge a la tarda a l’auditori de l’Ateneu de Banyoles, un àlbum que la revista Enderrock va definir com “un exercici per deixar anar el control”.

Va ser al final del concert quan Anna Andreu (veu, guitarres) i Marina Arrufat (bateria, violí, viola, teclats i cors) van abocar-se a la intensitat més obscura i menys lluminosa, que celebrem, amb la versió de Canción de jinete , de Federico García Lorca, que va musicar Paco Ibáñez. És la cançó no gravada, la que interpreten només en directe en aquesta gira de presentació que les durà el diumenge 11 de maig a a les 20 h del vespre a El Born en el marc del Barcelona Poesia. Abans, havien transitat per la zona de confort que és la delicadesa, marca musical de la vallesana, amb unes lletres líriques i oníriques com,Roja i espessa i, ja un clàssic del repertori, Penyora.