Una catalana a l’elit de Canes

Fa la impressió que, des de fa uns anys, el Festival de Canes cada cop amplia més la seva programació repartint les pel·lícules en múltiples seccions, algunes d’afegides. Tanmateix, aquest augment del nombre de pel·lícules fa que encara tingui més valor formar part de la secció oficial a competició: una remarca de distinció dins d’una oferta que s’ha convertit en inabastable. Carla Simón ha declarat que, quan van comunicar-li que Romería competiria per la Palma d’Or, no s’ho acabava de creure. Era molt conscient de la dificultat d’aconseguir-ho i encara més amb una “pel·lícula sense actors coneguts i que no tracta un tema d’actualitat”. Per això mateix, d’entrada, està contenta: “Si el comitè de selecció l’ha triat fa que sentim que li deu haver agradat de veritat.” Així deu ser tenint present que al festival més prestigiós del món li arriben un munt de pel·lícules per escollir. Simón, a més, no havia participat mai a Canes, que acostuma a valorar el fet que hagi donat a conèixer nous cineastes. En el seu cas, amb Estiu 1993, va descobrir-la l’any 2017 la Berlinale, que cinc anys més tard va consagrar-la amb l’Os d’Or a la millor pel·lícula per Alcarràs. Romería es presenta com la cloenda d’una trilogia inspirada en vivències de la cineasta i en la “memòria familiar”: una jove catalana de divuit anys va a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic, que, com la seva mare, va morir a causa de la sida. Què li depararà aquest viatge? Criada per uns pares adoptius, què en sabrà de la història dels biològics quan sembla que, associats a una cosa vergonyosa, ningú no vol recordar-los?

Diferentment a Carla Simón, Oliver Laxe (fill de pares gallecs, va néixer a París l’any 1982 i, després de viure uns anys a Galícia, va estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra) ha arribat a la secció oficial competitiva del festival amb les seves tres pel·lícules anteriors presentades a Canes. El primer llargmetratge, Todos vós sodes capitáns (2010) va trobar lloc a la programació alternativa de la Quinzena de Cineastes. La segona, Mimosas, hi va rebre el Gran Premi de la Setmana de la Crítica l’any 2016. Amb O que arde va fer el salt al festival oficial guanyant el Premi del Jurat a Un Certain Regard en l’edició del 2019. Aquesta última va rodar-la a Galícia, abordant-hi d’una manera singular els incendis als boscos, mentre que les dues anteriors les va rodar al Marroc, on torna amb Sirat, en què un home, junt amb el seu fill, segueix un grup de ravers en el desert amb l’esperança de trobar-hi la filla que va desaparèixer en una d’aquestes festes (anomenades raves) amb música electrònica i consum d’estupefaents. El pare és interpretat pel gran Sergi López, que tornarà, doncs, a Canes, un festival que ha sovintejat després de ser-hi revelat com a actor cinematogràfic amb Western, de Manuel Poirier, l’any 1997. Sirat, amb participació catalana en la producció, compta amb la fotografia de l’extraordinari Mauro Herce i, com en les seves dues pel·lícules anteriors, Laxe ha escrit el guió amb Santiago Fillol, també director i professor a la UPF.

Limitant-me a la secció oficial competitiva, amb l’esperança com a cronista de poder veure i escriure sobre algunes de les pel·lícules programades al festival, Carla Simón i Oliver Laxe hi seran junt amb alguns habituals de Canes, com ara el nord-americà Wes Anderson, els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, l’ucraïnès Sergei Loznitsa, el noruec Joachim Trier, l’escocesa Lynne Ramsay, l’iranià Jafar Panahi i el brasiler Kebler Mendonça Filho. Després de guanyar la Palma d’Or amb Titane el 2021, la francesa Julia Ducournau “anuncia” més “terror corporal” amb Alpha, que pot dialogar estranyament amb el film de Carla Simón fent-hi present la sida. Canes no s’ha destacat mai per la seva sensibilitat i atenció per les dones cineastes, però, a més de les esmentades, inclou per segona vegada l’exquisida Kelly Reichardt, incorpora la japonesa Chie Hayakawa, la francesa d’ascendència algeriana Hafsia Herzi, també actriu, i l’alemanya Mascha Schilinsky. Hi haurà moltes més coses, però, pel que fa a la secció oficial competitiva, només hi afegiré la participació de dos nord-americans singulars. Un és Ari Aster, que, havent dirigit films de terror tan sorprenents com Hereditary i Midsommar, presentarà una mena de western modern, Eddington, ambientat en temps de pandèmia. I l’altre és Richard Linklater, que, reconstruint o imaginant el rodatge d’À bout de souffle, de Jean-Luc Godard, fa suposar que, amb Nouvelle Vague, homenatjarà, potser amb ironia, el moviment cinematogràfic que tant ha inspirat les seves pel·lícules.