El ressorgiment d’un retaule rural abandonat a les golfes

La línia que separa el ser i el no ser del patrimoni artístic és molt fina. N’hi ha exemples a cabassos, però pocs de tan colpidors com el del retaule barroc originari de l’ermita de Santa Maria de Viladelleva, a uns 6 quilòmetres de Callús. Només cal veure la fotografia que se’n feu quan va ser redescobert a les golfes d’un mas del mateix municipi del Bages. Uns fustots pengim-penjam coberts de brutícia que no semblava que poguessin fer més servei que per a una foguera de Sant Joan. El seu estat era tan deplorable que corria “perill de col·lapse”, segons s’advertia a l’informe que van redactar el 2018 els tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) quan van rebre la peça a les seves instal·lacions de Valldoreix per intervenir-la a vida o mort.

L’operació, que va culminar cinc anys després, va ser un èxit. Alliberat de la porqueria que tapava la policromia i el daurat, el retaule va tornar al seu poble, però no a l’ermita, romànica, com tot d’una s’havia previst. Un temple en una zona rural, aïllat i sense llum, planteja problemes. Finalment, es va descartar “per motius de seguretat i conservació”, precisa l’alcaldessa de Callús, Elisabet Hernández. El 2023, es va instal·lar a l’Ajuntament, en un espai fora de la vista dels vilatans. No era una opció que satisfés a ningú. Ni al consistori, que el va rebre en donació el 2018. Ni a l’antic propietari, la família Planas, que de fet va cedir-lo amb el desig que s’exposés al públic. I un escull més: l’edifici de la casa de la Vila tampoc té les condicions per al correcte manteniment de l’obra.

Els astres es van alinear arran de la inauguració del Museu del Barroc de Catalunya, a Manresa, el 2024. Aquest equipament que ha entomat el repte de reivindicar un dels períodes de l’art català més menystinguts rebrà el moble de Viladelleva a principi de juny. Abans, però, ha fet un darrer viatge, a la rectoria Godmar de Callús, on demà dissabte (19h) se celebrarà el concert inaugural del vuitè festival Espurnes Barroques, a càrrec del grup Le Guirlande, que interpretarà L’ofrena musical de Bach sota l’influx no d’un sinó de dos retaules. L’altre ha sorgit de la ment del videoartista Joan Rodón, de dLux.pro, i es manifestarà en un mapping que es projectarà a l’absis de Godmar durant l’actuació. Rodón s’ha inspirat, música a part, en el paisatge del Bages i en els components essencials dels retaules, fèrtils en aquesta terra: la fusta i el pa d’or.

El de Viladelleva ja no és el que era quan va ser creat a finals del segle XVII o principi del XVIII. Avui és un esquelet, orfe d’elements escultòrics, com si a les vinyetes d’un còmic li haguessin esborrat tots els personatges. De petites dimensions (poc menys de tres metres d’alçada i dos d’amplada), s’ha atribuït a Josep Sunyer Raurell, el més destacat d’una nissaga d’escultors de Manresa. No hi ha documentació que avali l’autoria, però sí un detall curiós en la mateixa peça: la figura (l’única supervivent) situada al coronament mostra un llibre obert en què alguns experts hi llegeixen “Josep Sonyer”.

El 1936 marca l’abans i el després del patrimoni barroc català, fins llavors l’hegemònic en les esglésies de tot el país. Un 90% dels retaules van ser cremats pels anticlericals. La capelleta de Viladelleva no va quedar al marge de la ruta destructora dels revolucionaris, però aquí no van fer tot el mal que haguessin pogut fer. Van liquidar la imatge de la Mare de Déu que presidia la peça, se’n van anar a dinar i després van marxar.

Als anys quaranta, es va restablir el culte a l’ermita i el 1959 la va comprar Jordi Planas Homs, de Barcelona. Tres anys després, el nou propietari va fer reformes amb la idea de restituir l’estil romànic original del temple i va emmagatzemar el moble barroc a la seva masia, Cal Ferrer, al lloc que antigament havia estat un graner. I tothom, o gairebé, el va oblidar. “Per sort, el va guardar en una estança amb poques oscil·lacions de temperatura. Això el va protegir”, explica Joan Planas, el seu nebot i hereu. Els Planas acabarien cedint l’ermita a l’Ajuntament el 2005. I el 2018 van entregar el retaule atrotinat, il·lusionats amb la seva restauració i difusió pública.

No tornarà al seu emplaçament primigeni, on actualment s’hi diu missa dos cops l’any, però sí que serà simbòlicament present en la celebració del mil·lenari del temple. Després del concert d’aquest dissabte al vespre, romandrà les pròximes tres setmanes a la rectoria Godmar, on el 31 de maig es farà un acte commemoratiu dels 1.000 anys d’història de la seva primera llar. Aquest dia, a més, els callussencs i tots els amants, i patidors de mena, del patrimoni podran conèixer amb detall el procés de salvament del retaule en una conferència a càrrec del Centre de Restauració de Béns Mobles.

El 7 de juny, ja estarà muntat al seu destí definitiu, el Museu del Barroc. De nou serà en el marc de l’Espurnes Barroques que se li donarà la benvinguda, llavors amb una taula rodona amb un títol ben eloqüent: El patrimoni: una joia enverinada? El director del festival, Josep Barcons, ha estat un agent clau per fer del final feliç de l’aventura del retaule un esdeveniment de celebració. L’Espurnes Barroques comença avui divendres (19h, al Consell Comarcal del Solsonès) amb un diàleg entre el cuiner Jordi Roca i la soprano Raquel Andueza, units per una experiència traumàtica, feliçment superada: tots dos van perdre la veu. [Tota la programació del festival, aquí ].

Al museu, l’obra de Viladelleva complirà una nova funció. Estarà ubicat a la recepció, de manera que no caldrà pagar entrada per veure’l. “Tal com ens ha arribat, després de totes les vicissituds que ha patit, un exemple esquemàtic perfecte, no és un objecte que serveixi per explicar l’art però sí la formalització d’un retaule”, assenyala el director, Francesc Vilà. Com a introducció a la visita de l’exposició permanent, Vilà el troba didàcticament ideal. La historiadora de l’art Maria Garganté el veu un cas ben il·lustratiu del tomb que els darrers anys ha fet el barroc català: de l’abandó al ressorgiment. És el redreçament d’un llegat que fins a la desfeta del 1936 estava plenament integrat en la vida de les persones. “El procés de recuperació és de patrimoni i de memòria”, rebla l’estudiosa.