La història amarga

Com el del cèlebre llibre planià La vida amarga, també el títol que he donat al meu article permet una lectura equívoca (o, si es vol, polisèmica): amarga pot ser adjectiu o verb. Si representa la primera categoria, el títol s’adequa molt bé a la història desgraciada de l’Ida, una vídua amb sang jueva que lluita per sobreviure a la Roma dels anys quaranta, amb dos fills malaurats, Ninnariedu i Useppe —el segon, un fill natural fruit d’una violació perpetrada per un soldat alemany—, desposseïda de gairebé tot per la Història. Si llegim el títol com una oració plena (i, per tant, no com un sintagma nominal), llavors continua sent molt coherent amb la substància d’aquesta novel·la commovedora, perquè la Història —en aquest cas, com fa l’autora, l’hem d’escriure amb majúscula— determina pregonament les vides petites dels ciutadans. En Ninnariedu, per exemple, no deixa mai d’anguilejar-hi, per la Història: passa de sentir admiració pel fascio a ser un comunista sense gaire convicció (o, encara millor, sense conviccions), perquè, en el fons, el que és el xicot de bo de bo és un vitalista de cap a peus. I un penques amb tots els ets i uts, devot de la modernitat. Tan diferent del personatge tràgic, magnífic, de Davide Segre, també jueu, anarquista, fill de burgesos, que adoptarà diversos noms, perquè la seva existència es converteix, fins a la seva dissortada mort, en una fugida perpètua.

Molt avançada la novel·la, el narrador comparteix amb el lector aquesta manera conservadora que té l’Ida de practicar el seu ofici de mestra: “Introduïa a les redaccions i als dictats els reis, els ducs, les pàtries, les glòries i les batalles que la Història imposava, però ho feia amb tota la puresa mental i sense cap sospita, perquè la Història, no menys que Déu, mai no havia estat objecte dels seus pensaments.” No ho havia estat, no, però amb quina cruesa se li ha anat fent present! Com ha hagut de col·leccionar tota llei de privacions, havent d’assumir massa morts i dolor! Més de cent pàgines després, el lúcid Davide Segre, convençut que els darrers anys —quan reflexiona sobre això corre el 1947— han estat radicalment perversos, conclou: “La Història, esclar, és una completa obscenitat des del principi.” Aquest personatge és el més carregat d’ideologia de l’obra: fill de burgesos, renegarà dels seus orígens, i abraçarà l’acràcia. Per a ell, la Història ha esdevingut una condemna.

A l’Ida li costarà més entendre-ho, assumir-ho. Viu afanyosament al dia, mirant d’esquivar els cops, intentant treure el cap del pou. Però el final de la novel·la resulta inapel·lable: “Ara, per la ment estòlida i poc desenvolupada d’aquella doneta, mentre recorria ràpidament el seu petit habitatge, també van rodar les escenes de la història humana (la Història), que va percebre com les múltiples espirals d’un assassinat interminable.”

La Història té, de punta a punta, un aire de crònica viscuda. El narrador (o la narradora) hi treu, de tant en tant, el cap. Els capítols, cada un dels quals corresponent a un any de la dècada dels quaranta (del 1941 al 47), estan encapçalats per un relat de caràcter periodístic sobre els fets asèptics de la Història. “Qui ens donarà aigua per a la mort?”, diu un vers d’un ritual fúnebre del judaisme reportat per l’autora. L’Ida (o Iduzza) viu permanentment amb l’ai al cor, a la intempèrie, per la seva condició de vídua jueva. Els jueus “eren figures fantasmals com els nombres negatius, alienes a tota visió natural i incapaces de suscitar ni tan sols la simpatia més banal”. El relat és molt cru, i el protagonisme que hi prenen dos gossos, ben destacat: semblen dipositaris d’uns valors que els humans han deposat. El segle de la megamort. El moment de màxima tensió en què la protagonista reconeix el cadàver d’en Ninnariedu, el fill gran, és magnífic: “La sensació immediata de l’Ida va ser una ferotge laceració a la vagina, com si l’hi arrenquessin de nou” (fa pensar en el poema Pietà, de Vinyoli). El crit que fa la dona al final de la novel·la, quan està a punt de constatar l’inevitable, té un precedent molt cèlebre: el que la Natàlia profereix a la plaça del Diamant, per deslliurar-se del llast de dolor acumulat durant tants anys. Desesperança sense matisos davant un assassinat interminable.

Vull fer un esment de la traducció de Marina Laboreo: quina feinada tan ben acomplerta! I no era fàcil: els personatges fan servir el dialecte romà, el nen Useppe enraona menjant-se molts sons... Tot plegat la traductora ho ha reproduït amb gràcia i professionalitat.