A la recerca de la llum interior

A Centaures de la nit , de Marc Recha, hi ha un actor que interpreta el personatge del fotògraf invident Eugen Bavcar que fa fotografies de l’exterior a partir de la mirada interior. La pel·lícula s’articula com una obra que ens parla de la lluminositat de l’art, de la bellesa exterior, i que ens endinsa en un món de ceguesa. Els protagonistes són cecs atrapats en una nit permanent. Àlex –Lluís Soler– lidera un grup de persones invidents al llarg d’un viatge amb autocar fins al monestir de Poblet. En el claustre davant les tombes reials o davant la basílica hi ha la llum, però els personatges no poden trobar-la perquè, a part de la seva minusvalidesa, estan condemnats a una passejada sense destí.

Recha articula diverses capes per parlar-nos del temps de la foscor. Per una banda, hi ha la foscor de l’època de la qual són testimonis els invidents que viatgen a l’autocar, que actuen de forma gregària i que assalten –com els rodamons de Viridiana de Buñuel– la puritana senyora Conxita –Muntsa Alcañiz–, que els porta de viatge. Aquesta foscor és la que devora els homes mig enterrats, escanyats per la hipoteca. Per altra banda, hi ha la foscor d’Àlex, que en certa manera pot considerar-se com una mena d’alter ego del mateix Recha, a partir del qual el cineasta du a terme una autoconfessió personal. Àlex busca la soledat, però sempre ha estat acompanyat. És un home envoltat de vells amors que no han trobat una sortida i que busca un sentit per sortir d’una crisi interior que li permeti trobar una llum interior. Aquesta llum potser depèn d’un amor que busca i que potser no acaba de trobar o per unes relacions inestables amb un entorn amb el qual no acaba d’identificar-se. Finalment, hi ha la foscor de la història, la intensitat de la qual intenta captar el fotògraf eslovè, turmentat per la possibilitat de buscar unes relíquies amagades al monestir en el temps de la guerra, per uns eslovens que van ser-hi presents. Eugen Bavcar –nascut l’any 1946– és el creador que en la seva fotografia volia reunir l’invisible amb el visible.

Marc Recha combina diversos elements per realitzar una pel·lícula al·legòrica, volgudament anacrònica, impregnada d’una estranya poesia en la qual els contrastos ens acaben remetent cap a un cinema de les llums i ombres pel qual transiten els fantasmes de les pel·lícules de Béla Tarr, Luis Buñuel i Ingmar Bergman.